Respeto......

Ahora

Nos convencemos a nosotros mismos de que la vida será mejor después de terminar la carrera, después de conseguir trabajo, después de casarnos, después de tener un hijo, y entonces después de tener otro.
Luego nos sentimos frustrados porque nuestros hijos no son lo suficientemente grandes, y pensamos que seremos más felices cuando crezcan y dejen de ser niños, después nos desesperamos porque son adolescentes, difíciles de tratar. Pensamos: seremos más felices cuando salgan de esa etapa.
Luego decidimos que nuestra vida será completa cuando a nuestro esposo o esposa le vaya mejor, cuando tengamos un mejor coche, cuando nos podamos ir de vacaciones, cuando consigamos el ascenso, cuando nos retiremos.
La verdad es que. No hay mejor momento para ser feliz que ahora mismo..
Si no es ahora, ¿cuándo? La vida siempre estará llena de luegos, de retos.
Es mejor admitirlo y decidir ser felices ahora de todas formas.
No hay un luego, ni un camino para la felicidad, la felicidad es el camino y es AHORA.
Atesora cada momento que vives, y atesóralo más porque lo compartiste con alguien especial; tan especial que lo llevas en tu corazón y recuerda que El tiempo no espera por nadie.
Así que deja de esperar hasta que termines la Universidad, hasta que te enamores, hasta que encuentres trabajo, hasta que te cases, hasta que tengas hijos, hasta que se vayan de casa, hasta que te divorcies, hasta que pierdas esos diez kilos, hasta el viernes por la noche o hasta el domingo por la mañana; hasta la primavera, el verano, el otoño o el invierno, o hasta que te mueras, para decidir que no hay mejor momento que justamenteÉste para ser feliz.
La felicidad es un trayecto, no un destino.
Trabaja como si no necesitaras dinero, ama como si nunca te hubieran herido, y baila como si nadie te estuviera viendo

Amar y Ayudar.....

Jo sóc un tipus genial

Per Miguel Ángel Aparicio (cvj)

Jo sóc un tipus genial. És cert que assoleixo els meus orgulls amb facilitat i que em tremolen els empipaments perquè sóc tiquismiquis, però insisteixo: sóc un tipus genial. Ah! I sense problemes d’autoestima, és clar. I què?

I què? Que han anat canviant la meva mirada, la meva fe i el meu rumb especialment des de la Universitat. Als divuit vaig escoltar quelcom sobre les Comunitats de Voluntariat Jesuític (CVJ’s) i, tot i que estava encara molt verd, era inevitable: els dards que encerten en el més íntim romanen sense remei.

Vaig canviar de carrera, encara que seguia amb les Ciències. Seguia amb Química, només com eina per arribar a l’Educació. En paral·lel creixien les meves ànsies per un compromís de vida cristiana i les meves il·lusions de vida íntegra sense tenir ni idea de com, on ni amb què.

M’he anat abocant al món des del diari i des de la gent. Des del centre penitenciari de Soto del real –com si jo fos llavors un adolescent que prova una mica de cada costat-, fins tenir una mica més de criteri i buscar un lloc en el barri madrileny de La Ventilla. I les tardes inacabables en un camp de bàsquet intentant ensenyar quelcom més que bàsquet. Estudiava el just, perquè em sentia i em sento estrany en el món de les Facultats –tot i que encara em falta una assignatura miserable-.

Fa un any em recordaven des de Dalt: “ETS UN TIPUS GENIAL:…i què?”

I què?…si no visc la meva vida entregada, si no lluito pels meus somnis més profunds.

I què?…si en comptes de fer m’enredo a parlar i parlar,

i què “ser tan genial”?…si només és per mi mateix, si no construeixo el Regne.

Jo no vull quedar-me amb la mirada trista i abatuda d’aquell jove ric. Llavors em va picar una altra vegada aquell dard mig oxidat de les CVJ’s i he trigat poc a venir.

Ara sembla que em portés esperant tota la vida aquesta vida senzilla en comú amb Pau i amb Àlex i amb el barri del Pozo i de Vallecas. Treballant i resant per gent les vides de les quals estan trencades. Històries del carrer, de fugida de la misèria cap a Espanya o ofegar-se en la misèria a través de les drogues. Homes i dones que volen reconèixer-se en un mirall i a vegades no poden o no els deixen o no saben com. Aquest any aquestes persones tindran nom propi més que mai.

Sentido de la VIda

Contra tota esperança…

De vegades, l’única manera d’”entendre” el que és vetllar i estar atents és quan hem de “vetllar-atendre un malalt” a l’hospital. No podem dormir: s’ha de vigilar el degoteig, l’hora de les pastilles, la respiració…

Però no és això al que ens convida l’evangeli quan ens urgeix “vetllar”. Vigilar i vetllar per l’Evangeli és posar tot el millor que hi ha en nosaltres per fer-nos conscients de les senyals de presència de Déu al nostre costat. No és aquest, dels nostres dies, un moment sense Déu, per molt que molts ho pensin. No estava Déu abans més present en el món o en l’Església del que està ara. És cert que potser hi hagi “elements” que cauen. Cauen perquè ja no són medicació de Déu, de la seva presència o amb capacitat suficient per a sospitar (=ser interrogats) que darrera d’ells Algú havia d’estar.

Déu està avui obrint nous camins de presència…i no ens n’adonem. Déu està venint de nou, com ahir, com sempre, i no ens n’adonem. Déu avui està fent senyals i gestos per ser reconegut, i alguns sí que se n’adonen mentre altres viuen esperant (o promovent!) la “repetició” dels signes d’ahir…

Avui és el moment de novetat, és el moment de xiuxiueig, és moment d’intimitat… Els íntims de Déu saben que Déu no ens ha abandonat.

És moment de novetat. Déu ens sorprendrà. Segur que no neix, que no ve pels camins que li marquem. Déu no vol que l’home li marqui camins. Déu sempre inaugura ell mateix els camins pels que arriba.

Als que se senten acovardits i lamenten “altres temps on tot semblava millor”, als que se senten com abandonats de Déu perquè això “està molt canviat i sembla que Déu no té lloc en la nostra societat”, als que es freguen les mans perquè, per fi, en comptes de Déu hi ha déus (cadascú els seus), a aquests i a tots els altres, se’ls ha d’anunciar: que el Déu de la Bíblia està viu, que el Déu de Jesús segueix viu, que el Déu d’ahir segueix sense morir i han mort els que van anunciar la seva mort, que el Déu dels nostres pares, segueix entestat en el seu pacte de fidelitat, que el Déu de Jesús, el Salvador, el Fill de Déu no ha desaparegut de les nostres ciutats…

Habita, com en el primer Nadal, en llocs on hi ha senzillesa, acollida, sorpresa, alè nou, sensibilitat per allò vertaderament humà, el profundament humà.

Quan us canseu de mirar la llum artificial, colorada i zigzaguejant, dirigiu la mirada reposada, pausada, discreta i descobriu: hi ha homes que resen, callen, que es donen, que cerquen, que no es deixen enganxar per la corrent, que estimen la veritat, que estimen l’altre, que el defensen, que entreguen la vida, que irradien alegria, que no mesuren l’amor, que esperen contra tota esperança, que esperen en la nit…per allà, per ells, en el d’ells, Déu està arribant.

Déu està present.

Article publicat a Eclesalia Informativo.

Per Álvaro Ginel

Amor....

Oblidats

Per Helena Maleno

…una amiga d’un amic fa arribar aquesta notícia a les meves mans. Ella és periodista. Porta anys essent mirada i veu de molts herois, no reconeguts. Homes i dones que porten en les seves entranyes el passat i el futur de les seves famílies. La seva família o clan ha posat en ells totes les esperances. Són els que han estat escollits com más capaços (pels seus estudis, per la seva fortalesa física, pel seu caràcter) per tenir més possibilitats d’èxit en aquest projecte de l’emigració.

…després de mesos (…o anys!) de travessar fronteres, deserts, ciutats, …de buscar-se feina per poder sobreviure, …de tractar amb tanta gent, …de fiar-se de tants desconeguts. Per fi arriben a Marroc, a les portes entre Àfrica i Europa. El seu camí no ha acabat. Molts són els que trauran benefici d’aquests viatgers.

Els acords d’externalització de fronteres estan provocant que els països de trànsit (per exemple Marroc) sobredimensionin el fenomen migratori per rebre contraprestacions econòmiques dels països europeus (per exemple Espanya). Amb aquesta fi estan jugant amb la vida de molts subsaharians (alguns d’ells refugiats fugint de la guerra) acollits al Marroc.

Després de la deportació de més de 400 subsaharians realitzada per militars marroquins el passat 23 de desembre (en condicions inhumanes) els mitjans de comunicació escoltaren aquell mateix dia el governador de Rabat explicant que tal deportació complia els acords assolits en l’última cima euro-africana.

Aquesta és la veu d’Helena (molt menys sentida que la del governador de Rabat):

A la matinada del dia 23, a les quatre del matí, centenars de militars entren per sorpresa als barris de Ayn Hada i Takadoum, a Rabat. Sorprenen a immigrants, demandants d’asil i refugiats dormint. Entren a les cases trencant portes i treuen dels llits a homes, dones, nens i nenes, nadons i malalts. No tenen en compte els papers que alguns subsaharians els mostren indicant-los que són residents legals en el territori marroquí. Tampoc tenen en compte a les dones embarassades o als menors. Són embarcats en sis autobusos, on s’amunteguen un número d’aproximadament 400 persones amb destinació a la frontera d’Algèria.

En les redades participa també personal civil que en col·laboració amb els militars roben i saquegen les pobres pertinences dels immigrants, demandants d’asil i refugiats detinguts. Un dels nois africans fou apunyalat reiteradament per persones vestides de civil. Diversos immigrants desapareguts. Dones embarassades, nadons i menors deportats. Dones agredides sexualment per forces de seguretat. Verificats fins el moment 35 refugiats de Costa de Marfil i 44 de R.D. Congo demandants d’asil.

La negativa del govern marroquí a reconèixer l’estatut jurídic d’ACNUR, els està impedint la seva intervenció per a cuidar dels drets humans de demandants d’asil i refugiats a “Marroc.”

…herois oblidats. Futurs destrossats en silenci, a espatlles del món, amb molt poques mirades atentes a ells.

Que eres....

La Vida (II)......

Mt 3, 1-12 Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop

1 Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea 2 dient:

--Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.

3 De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: És la veu d’un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes.

4 Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. 5 Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, 6 confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

7 Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir:

--Cria d’escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s’acosta? 8 Doneu els fruits que demana la conversió, 9 i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres. 10 Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11 Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. 12 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.

JUAN BAUTISTA.

Qué extraño este personaje en este mundo tan estructurado,

tan centrado en sus leyes, en sus  bien-pensantes; todos tan educados,

tan en la norma, tan precisos.

Y él gritando, saliendo de la masa, de las modas, del consumismo.

Todos viviendo nuestras pequeñas vidas,

encontrándonos bien en la superficie,

buscando no molestar.

Y él prendiendo fuego,

avivando el Espíritu,

inundándonos con agua vivificadora.

Todos por el mismo camino, equilibrados, seguros,

abrazados a lo fértil, a lo ventajoso, a lo productivo.

Y él en el desierto, inseguro, enriqueciéndose en lo árido,

crítico, insatisfecho, destruyendo lo viejo, proponiendo lo nuevo.

Todos dejando pasar el tiempo,

con las preocupaciones de siempre,

cerrados a la novedad.

Y él llamando con fuerza, sin desfallecer,

pidiendo que  dejemos crecer en nosotros

lo mejor de  nuestra vida,

que nos demos al amor.

Pidiendo nuestra conversión.

Francisco Pesquera