El ninot de neu

Era un dia grisós. L'hivern havia arribat deixant caure flocs i flocs de neu sobre els arbres, que havien quedat sense fulles. La neu també va caure sobre els caus dels animals, que gairebé no gosaven treure el musell a l'exterior. La casa on vivien en Joan i la Marta havia quedat aïllada per l'enorme quantitat de neu que havia caigut. Els dos germans no podien sortir ni anar enlloc. Però la Marta va tenir una idea.
- Per què no fem un ninot de neu? Dit i fet, van posar fil a l'agulla i al cap d'unes hores es podia veure un gran ninot de neu, just al costat de la casa. Li van posar un barret vell al cap, dos botons que li servien d'ulls, una pastanaga com a nas i una bufanda de color vermell. Van estar jugant molt amb ell. Era un nou amic. Se l'estimaven. Cada matí, en llevar-se, corrien a dir-li "bon dia". Si el sol de l'hivern escalfava una mica, els nens obrien un paraigües i el protegien perquè no es fongués.
Va passar el temps i van arribar dies en què amb prou feines si feia fred. El ninot s'anava fonent sense que en Joan i la Marta poguessin fer res per a

evitar-ho.
A poc a poc el seu amic va desaparèixer. Els nens estaven tristos.

- Què us passa? - els va preguntar la mare
- El nostre ninot de neu se n’ha anat - va dir la Marta
- Ja no és amb nosaltres - va dir en Joan.
- No, això no és cert. Els amics mai no ens deixen. Senzillament, s'ha
transformat. Ara és aigua i heu de buscar-lo en altres llocs - va explicar la mare-. 

Aleshores els nens van buscar el seu amic al raig d'aigua de la font, al riu, a la petita cascada i, quan va arribar l'estiu, al mar blau.
I sí que hi era. El van reconèixer de seguida. D'una forma màgica -que només entenen la quitxalla- van reconèixer en l'aigua la veu del ninot de neu. Els va dir que l'hivern vinent tornaria a estar amb ells. En Joan i la Marta juguen amb l'aigua i guarden per al proper hivern els dos botons, el barret i la bufanda.