Jo ferm a terra des del dia en què vaig florir arrelat a la meva llarga vida i la meva eterna mort, jo condemnat per sempre a viure, condemnat a veure-ho tot.
Jo des del meu xic tros de terra he vist nens jugant amb mi, he vist el principi d’una era i també n’he vist la fi. He vist guerres i he vist la censura de l’innegable i sé que l’assassinat d’innocents és tràgic però l’assassinat d’idees és imperdonable. He vist grans persones i grans proeses, he vist el que voldran apagar i el que va ser rebutjat ahir, també he vist riqueses i també he vist la mort dels que no menjaran demà, he vist un nen malalt que encara busca la seva ànima i que queda perplex en veure que posen els peus a la lluna però encara queden malalties a falta de vacuna, he vist gent que veu la realitat emboirada per la societat i s’adona que la seva fita mai no serà aconseguida. I, ara, veig que tot el que he estat, tot el que sóc i tot el que deixaré de ser s’apaga junt amb la meva presència en aquest parc d’infants, de plors, d’alegries i de records innocents.
Els dies són lents però agradables en veure que ja sé que la saviesa no consisteix en poder comptar totes les gotes de la pluja, sinó en saber per què busquen la terra i la meva vida. Crec que avui s’acaba la meva funció en aquest món d’injustícies, però que tant m’estimo. Ja noto els rajos de sol càlids, els mateixos que em van condemnar a la vida i que ara em diuen adéu de manera gèlida, mentre passen entre l’espessor de les meves fulles seques a les quals espero poder tornar a veure florir en una altra vida, que també em condemni a viure, que em condemni a veure-ho tot.
MIQUEL GINER
No hay comentarios:
Publicar un comentario