Un somriure

Un somriure costa poc i produeix molt / No empobreix a qui el dóna i enriqueix a qui el rep / Dura sols un instant i perdura en el record eternament / És el senyal extern de l’amistat sincera / No hi ha ningú tan ric que pugui viure sense ell / No hi ha ningú tan pobre que no se’l mereixi / Un somriure alleugera el cansament, renova les forces i és consol de la tristor / Un somriure té valor des del primer moment en que es dóna / Si creus que a tu un somriure no t’aportarà res, sigues generós i dóna el teu / Ningú té tanta necessitat d’un somriure com aquell que no sap o no pot somriure

Jordi Gutierrez

Psicóleg i contista

Com sortir del Pou....

“Es diu, es conte i comenten que l’ase d’un camperol va caure a un pou. L’animal va gemegar i gemegar durant hores, mentre el camperol tractava de pensar què podia fer. Finalment el camperol va decidir que l’animal ja estava vell, el pou estava sec i necessitava ser tapat de totes formes i que realment no valia la pena l’esforç de treure l’ase del pou. Va convidar tots els seus veïns per a que vinguessin a ajudar-lo. Tots van agafar una pala i van començar a tirar terra dins del pou. L’ase va adonar-se del que estava passant i va començar gemegar més fort. Però, al cap d’una estona i per sorpresa de tots, va callar. Després d’unes quantes palades de terra, el camperol va mirar al fons del pou i es va sorprendre pel que va veure: amb cada palada de terra l’ase estava fent quelcom increïble... S’anava espolsant la terra del damunt i donava una passa cap amunt, mentre els veïns seguien tirant terra a sobre de l’animal, ell se l’espolsava i donava una passa cap amunt. Ben aviat tot el món va veure sorprès com l’ase arribava fins la boca del pou, passava per sobre de la vora del pou i sortia trotant...

Conte popular

Les dues granotes.

“Es diu, es conte i comenten que hi havia una vegada dues granotes que van caure en un bol ple de nata. Immediatament es van adonar que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar massa temps en aquella espessor… Al principi, les dues granotes van moure les anques en la nata per tal d’arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xapotejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Sentien que cada vegada era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no es pot nedar. Ja que haig de morir, no veig perquè allargar el meu patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”

Dit això, va deixar de moure’s i es va enfonsar amb rapidesa, sent literalment empassada per l’espès líquid blanc

L’altra granota més persistent o tal vegada més tossuda es va dir:

“¡No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, tot i així, encara que s’acosti l’hora de la meva mort, prefereixo lluitar fins al meu últim alè. No vull morir ni un segon abans mentre jo pugui fer un esforç més”

Va seguir movent les anques sempre en el mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores…. i de sobte, de tant de moviment i de batre les anques, la nata es va fer sòlida convertint-se en mantega.

Ben sorpresa la granota va donar un salt i, patinant, va sortir del recipient. I va poder tornar a casa seva raucant alegrement

El Déu i Pare de Jesús.

Jesús ensenya qui és Deu, però es presenta d'una manera molt diferent de com es presentaven els fariseus i els mestes d'Israel. Jesús, amb els seus ensenyaments i els seus fets, revela Déu tal com és. Jesús ensenya als qui l'escoltaven quin era el veritable rostre de Déu, que vol dir com és Déu, i això no només a uns quants, sinó a tots els homes i dones del món.
Jesús ensenya com és Déu a través  la seva vida. El Fill de Déu conèix Déu. El Fill s'ha fet home i ha revelat als homes com és Déu. El coneixement que Jesús té de Déu el porta a viure amb els pobres, sense buscar riqueses ni poder
Els evangelis ensenyen com Jesús passà pel món fent el bé. Jesús no va fer mai res de dolent. Jesús, en tota circumstància, es a inclinar cap a la justicia, la bondat i la misericòrdia.
Jesús es acompanyat normalment de gent pobra i de marginats socials. La gent que va amb Jesús no són els poderosos. Jesús visita als que recollien els impostos, que eran gent molt mal vista en aquells temps. Jesús parla amb les prostitutes, va a casa de pecadors i s'asseu a la seva taula.
Estant a prop dels malalts, dels pobres, de la gent mal vista, dels abandonats, Jesús mostra que l'amor de Déu s'adreça a tots els homes, sobretot als més humils, als més petits i deixats de tothom.
Jesús, amb la seva vida, ensenya que l'amor és la veritable image de Déu. Els homes i dones han estat creats a imatge de Déu. Tots els homes i les dones que estimen presenten la veritable imatge de Déu.
Només descobreixen la imatge de Déu aquells que estimen els pobres i s'esforcen perquè la pobresadexi d'existir, aquells que estimen els oprimits i que treballen perquè es faci justìcia, aquells que perdonen els qui els fan mal i cerquen de fer sempre el bé. NoNmés els qui estimen els altres com al proïsme conèixen Déu.

Jesús parla sovint de Déu i el prega sovint i quan ho fa l'anomena Pare, com quan en parla d'ell. Això no era genshabitual per a la gent del temps de Jesús. Ningú no s'hauria atrevit mai a anomenar Déu com a Pare (Abba). Hauria semblat una falta de respecte, una familiaritat.
Peró Jesús s'hi atreveix ja que dient "Pare", manifesta que no és lluny, sinó a prop, que estima als homes i que en té cura. Anomenar a Déu "Pare", es com dir el que de debó és Déu: un pare que estima i que vol la felicitat dels seus fills, que els ajuda a fer-se grans, a esdevenir homes i dones de debó. I això vol dir també tractar els altres com a germans de debó. Els que ho fan així es comporten veritablement com a fills de Déu i Déu elsa estima com a Pare
En la paràbola del fill pròdig, el fill petit n'ha fet de totes: ha marxat de casa, s'ha malgastat la fortuna, ha hagut d'acabar en la pitjor misèria... I quan abandona casa seva al seu pare li va ssaber molt de greu. Quan el fill petit decideix de tornar, no espera pas ser rebut com a fill, en té prou de poder ser tractar com un criat, no es pensa pas merèixer més, però el pare l'acull com afill de debó, amb els braços oberts i li perdona detot cor el que ha fet i tot el que l'ha fet patir... Per al pare, el fill mai no ha deixat de ser un fill.
Estimar és no tenir en compte els mereixements de ningú i donar-ho tot generosament. Déu estima a tots els homes i dones del món i vol el seu bé, encara que els homes de vegades li girin l'esquena.

Camps i Gasset

Siguem humans com Jesús.

Jesús s'enfronta al mal i al pecat, que és l'arrel i l'origen del mal. El pecat que habita en l'interior de l'home és el que el duu a fer el mal queno hauria de fer ni voldria fer. El pecat és el gran obstacle que s'oposa a la instauració del Regne de Déu i a la construcció del món nou.
Jesús, amb la seva lluita contra el mal i el pecat, ens assenyala el camí per alliberar-nos-en.
L'home, per obre del pecat que actua en ell, esdevé l'enemic d'ell mateix. L'home que fa mal a un altre, no en fa només mal a l'altre, sinó que es fa mal a si mateix.
Tot i que no ho sembli, l'home que comet injustícies contra un altre o l'oprimeix o bé l'explota, es fa un mal més gran a si mateix que no el fa a l'altre. L'home injust, opressor, explotador, que empra la violència o les armes contra la vida d'altri, és un home mancat d'humanitat; és un home, però no humà.
Quan l'home fa mal posa de manifest la presència desructora del pecat en ell. Jesús quan crida els homes ala conversió, els crida a

• Esdevenir més humans i homes i dones de debó.
• Lluitar contra l'acció del pecat que habita en ells.
• Comprometre's en contra de qualsevol mena de mal
• Oposar-se a les injustícies, l'opressó i l'explotació dels homes.
• Treballar perquè siguin reconeguts arreu del món tots els drets de cada home i cada dona a viure una vida digna, tenint les necessitats cobertes i amb accés a un més gran benestar.
• Fer el possible perquè desaparegui la violència i els conflictes es resolguin mitjançant el diàleg i l'entesa.

L'home es converteix quan fa sortir de dintre seu mateix l'home de veritat, aqell que sap estimar i cerca tot el que és bo, noble, bell, elevat i es deixa guiar per idees positives, constructives i creatives.
Aquest home de debó tothom el porta a dintre. El pecat malda per no deixar-lo sortir i que es manifesti a fora. Fer-se home de debó no vol dir fer-se un ésser estrany, sino oposar-se al pecat i esdevenir més humà, vivint la humanitat que cadascú ja duu a dins.
Aquest esforç per ser el que ja és, això és, més humà i home de debó, Jesús el demana a tots aquells que volen realitzar el Regne de Déu i constuir el món nou i millor.

Camps i Gasset

La donació de l'Esperit Sant a la Pentecosta.

L'Esperit és l'amor de Déu que dóna vida i força als homes i dones perquè visquin i estimin tal com Jesús va ensenyar de viure i d'estimar.
Tot i que els apòstols havien vist Jesús ressucitat, tenien por i dubtaven. Per això, es tancaven a casa i s'amagaven dels jueus.
Però l'Esperit els va donar la força de véncer aquesta por i d'anunciar a tothom el nom de Jesús vivent: "En complir-se els dia de la Pentecosts, es trobaven tots plegats en un mateix lloc. I tot d'una es sentí del cel una remor com d'una ventada impetuosa que es girés i omplís tota la casa on es trobaven asseguts. Els aparegueren unes llengües com de foc que es destriaren i es posaren damunt d'ells. Tots foren aleshores omplerts de l'Esperit Sant" (Actes 2, 1-4). L'Esperit és descrit com una ventada i una flama. Significa que dóna força i coratge i fa desaparèixer la por.
Els deixebles es van sentir impulsats a predicar i anunciar a tots els homes la Bona Nova de la salvació. Aquesta Bona Nova és adreçada a tots els pobles de la terra. Per això, el text diu que tothom ho entenia tot en la seva llengua, fos d'on fos. La Bona Notícia de Jesús no fa distincions de pobles, ni de races, ni de llengües. Jesús ha ressucitat per a tots els homes i dones del món.
L'Esperit és en els creients per a fer-los compendre l'Evangeli de Jesús i ajudar-los a construir el Regne de Déu i el món nou. L'Esperit és l'amor de Déu que Déu regala als homes i dones del món. Jesús va prometre que aquest Esperit romandria sempre amb els homes fins a la fi del món.
A la Pentecosta s'acompleix aquesta promesa. Cada any, el diumenge de la Pentecosta, l'Església recorda i celebra la donació de l'Esperit, amor de Déu als homes.

Camps i Gasset

La Resurrecció de Jesús.

Per la resurrecció, Jesús accedeix a una vida nova. No és un retorn a la vida anterior, com en el cas de Llàtzer. Jesús ressucita a una vida de beneurança: això vol dir a una vida plena, completament feliç, sense haver de tornar a patir mai més ni haver de tornar a morir mai.
Això és molt difícil de compendre. És un misteri, perquè es lluny de la nostra possibilitat d'entrendre-ho. Només Déu sap com és això i com ho ha fet. Però ell ha promés a tots els homes i dones del món aquesta resurrecció a una vida de felicitat plena al seu costat, com la vida de Jesús.
Quan Jesús morí, fou sepultat, com era costum entre els jueus. Josep d'Arimatea, amic seu, va donar una tomba nova perquè hi posessin el cos de Jesús. També era costum ungir els cadàvers amb olis i perfums,
Això es el que volien fer unes dones que sovint havien acompanyat Jesús durant la seva vida i que l'havien escoltar. Al cap de tres dies de la mort de Jesús anan al sepulcre. Hi havia una gran pedra que el tancava, molt feixuga. Les dones es preguntaven com s'ho farien per a treure-la i poder entrar-hi.
Un cop van arribar, la pedra era a un costat i al damunt hi seia un jove vestit de blanc. Aquest els digué que Jesús ja no eera al sepulcre, perquè havia ressucitat: "No tingueu por. Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat; ha ressucitat, no és aquí, mireu, el lloc on el vannposar". (Marc 16,6)
Aleshores les dones anaren corrents a dir-ho als deixebles i dos d'aquests, Pere i Joan, en entrar al sepulcre veieren que era buit.
Els evangelis també descriuen que els deixebles estaven reunits s casa, amb les portes tancades. No sabien què fer després de la mort de Jesús. Tenien por dels jueus.
De sobte veieren que Jesús era enmig d'ells. Ell els mostrà les mans i van veure que hi tenia la senyal dels claus de la creu. Era de debó Jesús, el mateix que ells avien conegut sempre i que avien acompanyat en la seva vida i predicació.
Jesús, en aparèixer-se als seus deixebles, els encomanà na missió, la missió de continuar l'anunci de la Bona Nova arreu del món.
Aquest anunci no s'havia acabat amb la mort en la creu. Jesús tornava a ser enmig dels homes que l'havien acompanyat i els encomanava de continuar predicant l'arribada del Regne de Deu i d'un món nou.
En una altra ocasió, anant de camí cap a Emaús, un poblet de Palestina, uns deuxebles troben a Jesús, però no el conèixen. Estan tristos, perquè Jesús ha mort. Ell, sense dir-los qui és, els explica coses de l'Escriptura i ells estan meravellats de la seva saviesa. A l'hora de sopar, Jesús comparteix amb ells la taula. Quan prega i en la fracció del pa, el reconèixen.
Els evangelis expliquen moltes alts aparicions de Jesús als homes i dones que l'havien conegut: "Després d'això, Jesús es tornà a aparèixer als deixebles vora del llac de Tiberíades... Aquesta fou la tercera vegada que Jesús s'aparegué als deixebles, un cop ressucitar d'entre els morts".(Joan 21, 1-14).
La ressurreció de Jesús va ser un impacte tant fort per als deixebles, que ja no  podien callar. Una nova tan gran com aquella s'havia de comunicar a tots els altres. Així van continuar la missó que Jesús els havia encomanat. Sortiren a predicar la gran notícia que Jesús havia ressucitat i que tenia raó en tot el que havia fet i dit durant la seva vida.
Aleshores els deixebles van entendre de debó tot el que Jesús havia anat dient i els avia ensenyat. Van veure que era de veritat el Fill de Déu. Van veure que no a un fracassat, un il.lús. Van entendreque el Regne de Déu val la pena, que val tant la pena que fins i tot val la pena morir per ell.

Camps i Gasset

Jesús és la resurrecció i la vida.

En alguna ocasió, els evangelis diuen que Jesús va fer tornar vius els morts.L'evangeli de Joan ens parla d'un amic de Jesús, Llàtzer. jesús anà a visitar-lo i trobà les seves germanes que ploraven perquè ja era mort, feia tres dies. Jesús també va plorar, perquè se lestimava molt. Aleshores anà fins el sepulcre i va pregar al Pare del cel. Després, amb un crit, va manar a Llàtzer que sortís. llàtzer va sortir viu de la tomba i va tornar a viure amb les seves germanes a casa seva.
Jesús havia dit a les germanes de Llàtzer: "jo sóc la rsurrecció, qui creu en mi, encara que mori, viurà i tot aquell que viu i creu en mi nomorirà" (Joan 11,25).
Jesús, el Fill de Déu, és la font  de la vida. Desprès d'ell, la mort ja no ha de fer por als homes. esús dóna la vida per sempre.
Però Llàtzer va tornar a morir. Ell havia tornat a la vida que feia abans, un home en el món dels homes i dones a la terra. Per això, com tots els homes i dones, devia morir, també, tot i l'experiència extraordinària dels seu tornar a la vida desprès de la mort.
La vida que Jesús promet és la vida que  no acaba mai i que és la vida  de la completa beneurança.
Però Jesús també es troba davant la mort: és jutjat i condemnat perquè, en tot moment, ha fet el que ha cregut que havia de fer per ser fidel a Déu. Davant la mort, no es fa enrera. Accepta la condemna, tot i que la mort també li fa angoixa. Tota els homes i dones tenim por davant la mort. Jesús, que era un home, també en tenia.
L'Esperit porta Jesús a viure una vida dedicada a la proclamació de la Bona Nova i de l'amor de Déu als homes. En el Baptisme en les aigües del Jordà, l'Esperit confirma aquesta missó de la vida de Jesús.
Jesús mor per fidelitat a aquesta missió. Ell no renega mai de Déu ni del seu missatge de salvació i felicitat per als homes. Per això serà condemnat a mort.
Però un cop mort, els apòstols, els deixebles i els que l'havien seguit i escoltat durant la seva vida experimenten que allò que Jesús anunciava s'ha fet realitat en Jesús mateix.
Jesús havia dit que qui feia la voluntar del Pare tindria vida per sempre: Jesús havia afirmat que l'amor i la vida són més forts que la mort i que la destrucció.
Els apòstols i els primers seguidors de Jesús estaven convençuts que la mort de Jesús no havia desmentir la vida de Jesús. estaven convençuts que Jesús avia superat la mort i que era viu, en una vida de beneurança i de felicitat per sempre.

Camps i Gasset.

Jesús, font de Vida.

En moltes ocasions, durant  la seva vida, Jesús es presentà com a font de Vida. Tota la seva actuació era a favor de la vida.

Quan li presentaven un malalt, ell el guaria. Quan es trobava davant d'un pecador, li perdonava els pecats.

Jesús es decdia sempre a favor de la vida, a favor de tot el que permetia a l'home se home de debò. La malaltia no deixa que l'home sigui plenament home. El pecat no deixa tampoc que l'home pugui ser plenament home, perquè l'esclavitza i li treu llibertat.

Per això, Jesús guaria malalts i perdonava els pecadors. Així els tornava a una vida plena.

Camps i Gasset

Drets Fonamentals dels Éssers Humans Autèntics.

Un ésser humà autèntic, només pel fet de ser-ho, té els següents drets:

1. Actuar de forma diferent a la que els altres desitjarien que ho fes.
2. A fer les coses de forma imperfecta.
3. A equivocar-se de quan en quan.
4. A pensar de forma pròpia i diferent.
5. A canviar les seves opinions.
6. A acceptar i rebutjar crítiques i queixes.
7. A decidir la importància que tenen les coses.
8. A no saber alguna cosa.
9. A no entendre alguna cosa.
10. A fer peticions.
11. A rebutjar una petició.
12. A expresaar els seus sentiments (estar alegre, trist, emfadat...).

Per la mateixa raó, téd l'obligació de: RESPONSABILITZAR-SE DE LES SEVES "DECISIONS".

Nacho Padró

La Fábula del Aguilucho.

Erase una vez un granjero que, mientras caminaba por el bosque, encontró un aguilucho malherido.

Se lo llevó a su casa, lo curó y lo puso en su corral, pronto aprendió a comer la misma comida que los pollos y a comportarse como estos.

Un día, un naturista que pasaba por allí le preguntó al granjero:

¿por qué este águila, el rey de todas las aves y pájaros permanece encerrado en el corral con los pollos?

El granjero le contestó:

Me lo encontré malherido en el bosque, y como le he dado la misma comida que a mis pollos y le he enseñado a ser como un pollo, no ha aprendido a volar. Se comporta como los pollos y, por tanto, ya no es un águila.

El naturista dijo:

El tuyo me parece un bello gesto, haberle recogido y haberle curado y cuidado. Además le has dado la oportunidad de sobrevivir y le has proporcionado la compañía y el calor de los pollos de tu corral.

Sin embargo, tiene corazón de águila y con toda seguridad, se lepuede enseñar a volar. ¿Qué te parece si le ponemos en situación de hacerlo?

No entiendo lo que me dices. Si hubiera querido volar, lo hubiese hecho. Yo no se lo he impedido

Es verdad, tú no se lo has impedido, pero como tú muy bien decías antes, como le enseñaste a comportarse como los pollos, por eso no vuela. ¿Y si le enseñáramos a volar como las águilas?.

¿Por qué insistes tanto? Mira, se comporta como los pollos y ya no es un águila, qué le vamos a hacer. Hay cosas que no se pueden cambiar.

Es verdad qué en estos últimos meses se está comportando como los pollos. Pero tengo la impresión de que te fijas demasiado en sus dificultades para volar. ¿qué te parece si nos fijamos ahora en su corazón de águila y en sus posibilidades de volar?

Tengo mis dudas, porque ¿qué es lo que cambia si en lugar de pensar en las dificultades, pensamos en las posibilidades?

Me parece una buena pregunta la que me haces. Si pensamos en las dificultades, es más probable que nos conformemos con sucomportamiento actual. Pero ¿no crees que si pensamos en las posibilidades de volar esto nos invita a darle oportunidades y a probar si esas posibilidades se hacen efectivas?

Es posible.

¿Qué te parece si probamos?

Probemos

Animado, el naturista al día siguiente sacó al aguilucho del corral, lo cogió suavemente en brazos y lo llevó hasta una loma cercana. Le dijo:

Tu perteneces al cielo, no a la tierra. Abre tus alas y vuela. Puedes hacerlo.

Estas palabras persuasivas no convencieron al aguilucho. Estaba confuso y al ver desde la loma a los pollos comiendo, se fue dando saltos a reunirse con ellos. Creyó que había perdido su capacidad de volar y tuvo miedo.

Sin desanimarse, al día siguiente, el naturista llevó al aguilucho al tejado de la granja y le animó diciendo:

Eres un águila. Abre las alas y vuela. Puedes hacerlo.

El aguilucho tuvo miedo de nuevo de si mismo y de todo lo que le rodeaba. Nunca lo habíacontemplado desde aquella altura. Temblando, miró al naturista y saltó una vez más hacia el corral.

Muy temprano al día siguiente el naturista llevó al aguilucho a una elevada montaña. Una vez allí le animó diciendo:

Eres un águila, abre las alas y vuela.

El aguilucho miró fijamente los ojos del naturista. Éste impresionado por aquella mirada, le dijo en voz baja y suavemente:

No me sorprende que tengas miedo. Es normal que lo tengas. Pero ya veras como vale la pena intentarlo. Podrás recorrer distancias enormes, jugar con el viento y conocer otros corazones de águila. Además estos días pasados, cuando saltabas pudiste comprobar qué fuerza tienen tus alas. El aguilucho miró alrededor, abajo hacia el corral, y arriba, hacia el cielo. Entonces, el naturista lo levantó hacia el sol y lo acarició suavemente el aguilucho abrió lentamente las alas y finalmente con un grito triunfante, voló alejándose en el cielo. Había recuperado por fin sus posibilidades.

Decàleg de l'AUTOESTIMA.

Aquí teniu algunes claus per millorar l'autoestima.

1. Autoevaluació i acceptació, intentar canviar si és possible una part del que no ens agradi (Autoconeixement).
2. Control dels pensaments negatius i distorsions cognitives.
3. No exigi-se massa i donar-se premisses. No al 10 en tot, no exigir-se se perfecte. No ser hipercrític amb un mateix. Mirar-se amb amor i humor.
4. No idealitzar a les altres persones ni comparar-se amb elles.
5. No buscar l'aprovació  dels altres.
6. Apendre dels errors, tolerant i positivitzant les situacions  o coses que surten malament.
7. Encarar els problemes sese ajornaments però sense aclaparaments, provant noves solucions o comportaments.
8. Acceptar el propi cos i cuidar-lo (alimentació, exercici, descans...).
9. Ser autónom i controlar les nostres vides.
10. Atenció i cura de les pròpies necessitats reals, físiques, de temps, d'oci, intelectuals i pscológiques.

Guia de la Salut i Desenvolupament Personal.

La Confirmació Católica

És un Sagrament, signe visible, mitjancant el qual Déu, en Crist, ac­túa realment per la fe dels creients que el celebren, és el Sagrament que reviu l'esdeveniment de la Pentecosta, rebuda i acolliment de l'Esperit del Senyor a les nostres vides, i que es la confirmació per­sonal d'aquella fe en la qual un dia várem ésser batejats per la fe dels nostres pares.

No es de cap de les maneres un ritus mágic que prescindeix de l'opció personal.

La persona que entra en l'adultesa de la fe pel   Sagrament  de  la  Confirmació,  es mogut per un desig que neix d'una mutua relació entre Déu i l'home. No es una  decisió  voluntarista, o no hauria de ser-ho, com qui s'inscriu a qualsevol  tipus d'associació, o simplement  per tradi-ció o perqué els altres ho fan, i ja toca. Aquest desig només pot néixer d'haver experimentat,  d'una manera o altra i  cadascú al seu ni­vell, el Déu de Jesucrist que ens mou a seguir creixent en aquesta fe que es converteix per a nosaltres en  estil de viure ésser i actuar.

Es fruit de la llibertat de qui demana rebre el sagrament, "obligat" només per la Bona Nova de Jesucrist i per la seva propia conciencia, pero mai pels pares, l'ambient, la tradició o el qué dirán la resta deis que viuen al meu voltant.

Suposa un acte de fe en Jesucrist i el Déu que en Ell es manifesta; una acceptació joiosa i esperanzada del seu Evangeli, i un voler seguir-lo, convençut que Ell es Camí, Veritat i Vida. Tot aixó sentint-se membre i germá de tots els creients en la mateixa fe; estimant aquesta familia que es l'Església.

El trobament amb el Crist i el seu missatge o, fins i tot, el desig de trobar-lo, no deixen a la persona igual que com es trobava abans. Jesús, el Crist, no deixa indiferent: se l'accepta, se'l rebutja o passem d'Ell, pero sempre exigeix una resposta, una opció personal davant el fet del trobament.

La celebració del Sagrament de la Conf irmació es com un començament en l'aventura de viure en cristià, amb Crist i en comunitat de creients. Podríem dir que es com un llibre, una historia, que no ha fet mes que començar.

El mateix exemple de Jesús, els 2000 anys d'historia del cristia­nisme a la societat actual, ens mostren clarament que el cristià está cridat a viure en comunitat, juntament amb altres germans en la fe. No es un "franctirador" ni un "cavaller solitari de no­vel.les de cavalleria". Tots som Església, Poblé de Déu, pero aquesta está formada per petites comunitats, vives, actuants i compromeses.

Pastoral Marista.