martes, 5 de abril de 2016

Discurs del Sant Pare Francesc als ambaixadors (16-05-2013)

La crisi financera i econòmica mundial sembla posar en evidència les seves distorsions i sobretot la perspectiva humana molt deficient, el que redueix l'home a una de les seves necessitats, a posseir el consum. Pitjor encara, els propis éssers humans són considerats avui dia com els béns de consum que poden ser utilitzats i rebutjats. Hem iniciat una cultura d'usar i llençar. Aquesta tendència s'observa en el nivell dels individus i les societats en el seu conjunt, i que s'està promovent? En circumstàncies com aquestes, la solidaritat, que és la riquesa dels pobres, sovint es considera contraproduent, es va oposar a la lògica de les finances i l'economia. Mentre que l'ingrès d'una minoria està augmentant de manera exponencial, la de la majoria s'està enfonsant. Aquest desequilibri dels resultats de les ideologies que defensen l'autonomia absoluta dels mercats i l'especulació financera, i per tant neguen el dret de control dels Estats, que són al seu torn a càrrec de proveir al bé comú. Un nou, invisible i de vegades virtual, s'estableix la tirania, un que s'imposa de forma unilateral i sense remei les seves pròpies lleis i regles. D'altra banda, l'endeutament i els països distància crèdit de la seva economia real i els ciutadans del seu poder de compra real. Sumat a això, com si fos necessari, és la corrupció generalitzada i l'evasió fiscal egoistes que han adquirit dimensions a tot el món. La voluntat de poder i de possessió s'ha convertit sense límits.
Ocult darrere d'aquesta actitud és un rebuig de l'ètica, el rebuig de Déu. L'ètica, com la solidaritat, és una molèstia! És considerada contraproduent: com una cosa massa humà, perquè relativitza els diners i el poder, com una amenaça, perquè rebutja la manipulació i subjecció de les persones, perquè l'ètica ens porta a Déu, que es troba fora de les categories del mercat. Déu es pensa que és difícil de manejar per aquests finançadors, economistes i polítics, Déu és difícil de manejar, fins i tot perillós, perquè es diu l'home a la seva plena realització i la independència de qualsevol tipus d'esclavitud. Ètica - naturalment, no l'ètica de la ideologia - fa possible que, al meu entendre, per crear un ordre social equilibrat que és més humà. En aquest sentit, animo els experts financers i els líders polítics dels països a considerar les paraules de sant Joan Crisòstom: "Per no compartir els nostres béns amb els pobres és robar i llevar la vida No és nostres mercaderies. que posseïm, sinó d'ells" (Homilia sobre Lázaro, 01:06 - PG 48, 992D).
Benvolguts Ambaixadors, hi ha una necessitat d'una reforma financera al llarg de les línies ètiques que produiria al seu torn una reforma econòmica en benefici de tots. No obstant això, això seria necessari un canvi valent d'actitud per part dels líders polítics. Les instar a que s'enfronten a aquest repte amb determinació i visió de futur, tenint en compte, naturalment, de les seves situacions particulars. Els diners ha de servir, no per governar! El Papa estima a tots, rics i pobres per igual, però el Papa té el deure, en nom de Crist, per recordar als rics per ajudar els pobres, a respectar-los, promoure'ls. Les apel·lacions Papa a la solidaritat desinteressada i per un retorn a l'ètica centrada en la persona en el món de les finances i l'economia.
Per la seva banda, l'Església sempre treballa per al desenvolupament integral de cada persona. En aquest sentit, es reitera que el bé comú no ha de ser simplement una, només té un esquema conceptual extra de qualitat inferior clavada en els programes polítics. L'Església anima les persones el poder per ser veritablement al servei del bé comú dels seus pobles. S'insta els líders financers per tenir en compte l'ètica i la solidaritat. ¿I per què no haurien de tornar a Déu a inspirar en els seus dissenys? D'aquesta manera, una nova mentalitat política i econòmica es plantejaria que ajudi a transformar la dicotomia absoluta entre l'esfera econòmica i social en una simbiosi saludable.
© Copyright 2013 - Libreria Editrice Vaticana
Jesús Renau. Catalunya Religió.cat (nota: he retallat una breu part incial de salutació i de comiat al final)

lunes, 4 de abril de 2016

Paz......

La casa de la paraula


A Mali, en un poble perdut, es troba la casa de la paraula. Allà hi van els més vells de la tribu per negociar i arribar a acords si hi ha algun conflicte a la població. La casa de la paraula està aixecada amb vuit columnes de tova, no té parets i està coberta amb un sostre de palla i branques. Així no hi ha barreres ni obstacles ni murs, i les paraules poden fluir, volar al seu aire i dansar, entrelligant-se les unes amb les altres.
L’alçada d’aquest casa és de poc més d’un metre i vint centímetres. Per poder entrar-hi és necessari ajupir-se i abaixar el cap, per recordar a qui entra que cal ser humil per comunicar-se amb els altres.

La casa de la paraula no té mobles i els qui hi entren seuen a terra, uns davant dels altres. Com que té el sostre molt baix, quan algun dels negociadors s’esvera i s’aixeca, es dóna un cop al cap i llavors recorda que cal ser pacient, perquè l’enuig només serveix per trencar el diàleg. 

Conte de M. Mercè Conangla i Jaume Soler 

domingo, 3 de abril de 2016

Amar.....

Amenazados de resurreción


Dicen que estoy "amenazado de muerte"... Tal vez. Sea ello lo que fuera estoy tranquilo. Porque si me matan, no me quitarán la vida, Me la llevaré conmigo, colgando sobre el hombro, como un morral de pastor...
A quien se mata se le puede quitar todo previamente, tal como se usa hoy, dicen: los dedos de la mano, la lengua, la cabeza... Se le puede quemar el cuerpo con cigarrillos, se le puede aserrar, partir, destrozar, hacer picadillo... Todo se le puede hacer, y quienes me lean se conmoverán profundamente, y con razón.
Yo no me conmuevo gran cosa, porque, desde niño, alguien sopló a mis oídos una verdad inconmovible que es, al mismo tiempo, una invitación a la eternidad: "No temáis a los que pueden matar el cuerpo, pero no pueden quitar la vida".
La vida -la verdadera vida- se ha fortalecido en mí cuando, a través de Pierre Teilhard de Chardín, aprendí a leer el Evangelio: el proceso de la Resurrección empieza por la primera arruga que nos sale en la cara; con la primera mancha de vejez que aparece en nuestras manos; con la primera cana que sorprendemos en nuestra cabeza un día cualquiera, peinándonos; con el primer suspiro de nostalgia por un mundo que se deslíe y se aleja, de pronto, frente a nuestros ojos...
Así empieza la resurrección. Así empieza no eso tan incierto que algunos llaman "la otra vida", pero que en realidad no es la "otra vida", sino la vida "otra"...
Dicen que estoy amenazado a muerte... la muerte corporal a la que amó Francisco de Asís.
¿Quién no está "amenazado de muerte?" lo estamos todos desde que nacemos. Porque nacer es un poco sepultarse también...
Amenazado de muerte. ¿Y qué? Si así fuere, los perdono anticipadamente. Que mi cruz sea una perfecta geometría de amor, desde la que puedas seguir amando, hablando, escribiendo y haciendo sonreír, de vez en cuando, a todos mis hermanos los hombres.
Que estoy amenazado de muerte... Hay en la advertencia un error conceptual. Ni yo ni nadie estamos amenazados de muerte. Estamos amenazados de vida, amenazados de esperanza, amenazados de amor...
Estamos equivocados. Los cristianos no estamos amenazados de muerte. Estamos "amenazados" de Resurrección. Porque Él, además del Camino y de la Verdad, es el de la Vida, aunque esté crucificada en la cumbre del basusero del Mundo...
"Un periodista guatemalteco amenazado de muerte"