El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido

más humillado que bello,

con el cuello perseguido

por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,

a los golpes destinado,

de una tierra descontenta

y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo

de vacas, trae a la vida

un alma color de olivo

vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza

a morir de punta a punta

levantando la corteza

de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente

la vida como una guerra,

y a dar fatigosamente

en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,

y ya sabe que el sudor

es una corona grave

de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja

masculinamente serio,

se unge de lluvia y se alhaja

de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,

y a fuerza de sol, bruñido,

con una ambición de muerte

despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es

más raíz, menos criatura,

que escucha bajo sus pies

la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde

en la tierra lentamente

para que la tierra inunde

de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento

como una grandiosa espina,

y su vivir ceniciento

revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,

y devorar un mendrugo,

y declarar con los ojos

que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,

y su vida en la garganta,

y sufro viendo el barbecho

tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará este chiquillo

menor que un grano de avena?

¿De dónde saldrá el martillo

verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón

de los hombres jornaleros,

que antes de ser hombres son

y han sido niños yunteros.

Miguel Hernández en Viento del pueblo

Anàlisi i explicació d’El niño yuntero

A El niño yuntero en particular i en cada nen i nena treballadors reviu Miguel Hernández la seva pròpia tragèdia d’adolescent cabrer que porta el seu bestiar saludant els companys que segueixen els estudis que ha hagut d’abandonar. Són nens i nenes que han de treballar al camp des de molt aviat esbotzant terrossos i patint tot tipus d’estretors i privacions: fatiga extrema, fam, malaltia, marginació, desescolarització i incultura... Sobre això Miguel Hernández afirma: «Han passat els meus ulls pels pobles d’Espanya: què hi han vist? Al costat dels homes tristos i gastats de treballar i malament menjar, els nens yunteros, miners, ferrers, paletes, ferotgement contagiats pel gest dels seus pares: els nens amb cara d’ancians i ulls de desgràcia.»

Aquesta calamitosa situació ja no es dóna a l’Espanya actual, però sí en moltes altres parts del món

Atenció, nens i nenes treballant!

Recordo la làmina d’un text escolar de la meva infantesa, en la qual un nen guiava els bous, mentre el pare sostenia amb fermesa l’arada. Era una estampa feliç: el treball, la llavor al solc i l’harmonia de pares i fills i de tots amb la naturalesa són regals que adornen l’existència.

Anys després, quan havia viscut una mica i llegit El niño yuntero, de Miguel Hernández, la imatge no em va semblar tan bucòlica. Llavors no sabia que aquells versos reflectien la meitat de la vida del poeta que va créixer pasturant cabres i va agrair als jesuïtes una mínima il·lustració. (…)

Quan versificava sobre la seva experiència, Miguel Hernández no podia saber que al món subdesenvolupat hi hauria gairebé 400 milions d’infants treballadors, dels quals uns 110 milions són nenes i 80 milions nens del carrer. Cap no juga, pocs van a l’escola, molts no tenen llar i la majoria mai no han conegut l’afecte.

Cap poeta i cap savi no podia concebre una situació en la qual pràcticament no pugui consumir-se un producte natural del Tercer Món que no estigui contaminat pel treball infantil. Per a més ironia, també ho estan les joguines i les pilotes de futbol. A instàncies d’estrelles de l’esport i organitzacions de drets humans, s’han prohibit competències amb pilotes realitzades per infants esclaus i el Comitè Olímpic Internacional ha llançat la consigna: «Anells Olímpics Lliures de Treball Infantil».

Hi ha més nenes ocupades al servei domèstic que en cap altra forma de treball. Elles netegen, cuinen i cuiden altres nens. Mai no juguen, amb prou feines visiten les seves famílies i és freqüent que se n’abusi sexualment. Un 75 per cent d’aquests petits servents no saben llegir o escriure i en molts casos són orfes. Entre algunes categories de nens treballadors l’esperança de vida arriba als 12 anys.

La cobdícia i la maldat, no la pobresa, són les causes del creixement del treball infantil. No existeix ni una sola raó econòmica que ho justifiqui. El fet que nens i nenes treballin com a bèsties no convé a cap país, sinó a individus malvats. De fet, els infants ocupen les feines dels adults. On abunda el treball infantil la desocupació és alta.

La temptació d’explotar infants pobres és molt alta i l’únic antídot és la voluntat política dels governs de perseguir aquestes pràctiques com persegueixen el terrorisme.

De totes maneres, existeix un consol: fer-los treballar no és el pitjor que es pot fer a un nen o nena: prostituir-lo, abusar-ne sexualment i utilitzar les seves imatges per al comerç amb pornografia és encara pitjor i més viciós, perquè no té res a veure amb la pobresa o la subsistència. Almenys 8 milions de nenes exerceixen la prostitució.

Estem parlant de nens i nenes que no van a l’escola i no juguen, no conreen la fantasia ni la camaraderia, no coneixen ni donen amor. Una part d’ells creixerà i aquells que aconsegueixin sobreviure seran adults pobres i traumatitzats, mancats d’autoestima i de preparació, molts crearan famílies en les quals creixeran nens i nenes treballadors i alguns els enviaran als carrers per reiniciar una altra roda salvatge.

Les conseqüències de l’explotació per als infants són contundents i demolidores. Sofreixen danys per l’exposició a substàncies nocives en mines i tallers; el sobreesforç i les males postures reiterades provoquen lesions cròniques i malformacions per a tota la vida; el mal equipament i les pèssimes condicions laborals permeten els accidents, en ocasions mortals; de vegades estan exposats a condicions climàtiques extremes i la seva alimentació escassa i deficient limita el seu desenvolupament.

L’obligació de treballar impedeix l’escolarització i converteix el petit o la petita en un ésser ignorant i inculte, sense la informació i la formació necessàries per assolir un desenvolupament humà íntegre, conèixer i reclamar els seus drets, adquirir els hàbits necessaris per a una correcta salut i higiene personal i, en definitiva, ser conscient de la necessitat d’una visió fraterna i solidària de l’ésser humà que pugui incidir en la recerca d’un món millor i més just.

Totes les conseqüències de l’explotació infantil degraden la seva qualitat de vida, perjudiquen severament la seva salut física, mental, moral i afectiva, i en darrer terme escurcen la seva esperança de vida. És imprescindible, per tant, estendre una consciència social que convenci i pressioni governs, empreses i famílies perquè posin tots els mitjans al seu abast amb l’objectiu d’eradicar aquesta xacra del nostre món.

Jorge Gómez Barata

Malnutrició

La fam i la desnutrició maten 6 milions de nens i nenes anualment (xifra que equival a tota la població en edat preescolar del Japó) i afecten 852 milions de persones al món, el 95 per cent en països en vies de desenvolupament.

La majoria d’aquests nens i nenes moren a causa de malalties infeccioses guaribles, com ara la diarrea, la pneumònia, el paludisme (malària) i el xarampió. Haurien sobreviscut si el seu cos i el seu sistema immunològic no haguessin estat debilitats per la fam i la malnutrició.

Els esforços per disminuir un 50% abans del 2015 el nombre de persones que pateixen fam als països en vies de desenvolupament avancen molt a poc a poc i la comunitat internacional es troba molt lluny d’assolir els Objectius del Mil·lenni. I és que, si es manté el ritme actual de reducció de la pobresa en les diferents regions en desenvolupament, únicament Amèrica del Sud i el Carib assoliran la meta, mentre que en la majoria de les nacions del sud de l’Àfrica continuarà el problema.

Si no tots, molts objectius es poden assolir, però només si es redoblen i es reajusten els esforços. Són molts els fronts oberts i un exemple és que de les 530.000 morts de dones a l’any degudes a complicacions en l’embaràs i el part, el 99% ocorre en països en vies de desenvolupament, i la fam contribueix a aquestes morts en molts casos.

L’anèmia, sovint causada per la malnutrició, és factor de risc en les hemorràgies, que causen una quarta part de les morts en parteres. A més, prop del 75% de la població que pateix fam i que viu en la pobresa habita en zones rurals dels països amb ingressos baixos. En aquestes regions resideix la majoria dels gairebé 11 milions de nens i nenes que perden la vida abans de complir 5 anys i dels 121 milions que no van a l’escola, i s’hi produeixen els 300 milions de casos de paludisme agut i el milió de morts per aquesta malaltia cada any. S’ha d’assegurar una alimentació adequada als infants, ja que això és crucial per trencar el cercle viciós fam-pobresa.

Es requereix, per una part, augmentar la productivitat i els ingressos de les persones pobres que pateixen fam i, per una altra, proporcionar accés directe als aliments i crear xarxes de protecció social per als pobres amb ajuda alimentària per a mares i infants petits, menjadors escolars, hortes escolars i programes de menjar per feina.

El bon samarità (Lluc 10,25-37)

Un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta:

—Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna?

Jesús li digué:

—Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?

Ell va respondre:

—Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.

Jesús li digué:

—Has respost bé: fes això i viuràs.

Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús:

—I qui són els altres que haig d’estimar?

Jesús va contestar dient:

—Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l'altra banda.

»Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar. L’endemà va treure’s dos denaris i els va donar a l’hostaler dient-li:

»—Ocupa’t d’ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més.

»Quin d’aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l’home que va caure en mans dels bandolers?

Ell respongué:

—El qui el va tractar amb amor.

Llavors Jesús li digué:

—Vés, i tu fes igual.

Malalties rares. El suport als exclosos

Segons l’Organització Mundial de la Salut, existeixen prop de 7.000 malalties rares, la majoria cròniques, degeneratives i molt discapacitants. A totes elles atén la Federació Espanyola de Malalties Rares (FEDER), la vocació de la qual està clarament marcada per la solidaritat amb tots aquells que sofreixen una situació de desemparament i abandonament tant per part de les institucions públiques com de la indústria farmacèutica.

Una malaltia rara és aquella la incidència de la qual és menor a un malalt per cada 2.000 habitants. Al nostre país, es troben afectats per aquest tipus de malalties més de tres milions de persones, la meitat infants, ja que la seva aparició té lloc en un moment precoç de la vida (en dos de cada tres pacients es detecten abans dels 3 anys), i en un 80% dels casos és d’origen genètic. Aquesta situació suposa un clar desavantatge des del punt de vista de l’accés als tractaments, el lent procés de comercialització de medicaments orfes o els escassos especialistes a qui dirigir-se en cas de desinformació.

Amb l’objectiu de donar suport als afectats per aquestes malalties, el 1999 va néixer FEDER, una organització sense ànim de lucre que aglutina 123 associacions d’afectats per aquest tipus de patologies poc freqüents, en la seva majoria d’origen genètic.

Quan es diagnostica una malaltia de la qual no s’ha sentit parlar i de la qual ni els mateixos metges no saben gran cosa, saber on dirigir-se i poder unir esforços amb qui sofreixen una situació similar ho és tot per al malalt i els seus familiars. És passar del desemparament més absolut a l’'esperança. A més d’unir esforços per aconseguir que es promoguin la investigació i el desenvolupament de nous tractaments, és fonamental l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels afectats per malalties rares.



Els afectats per alguna malaltia rara i els seus familiars han d’enfrontar-se dia a dia a una infinitat d’obstacles lligats al desconeixement que existeix sobre la seva patologia. Freqüentment, ni la societat ni els organismes públics no estan sensibilitzats amb les denominades malalties rares, no ofereixen ajuts de cap tipus i, quan comencen a modificar la seva actitud, és perquè les diferents associacions s’encarreguen d’enviar-los informes explicant la seva situació.

Malgrat la millora en els últims quinze anys, queda molt per fer, sobretot en tres camps: la indústria farmacèutica, els organismes públics i la implicació de la societat.

Respecte a la indústria farmacèutica i tenint en compte que el principal objectiu dels laboratoris és guanyar diners, és necessari que tant les institucions com les associacions i professionals trobin la manera perquè resulti rendible fer més atenció a la investigació dels medicaments orfes.

Respecte a les organitzacions públiques, caldria comptar amb un major suport d’aquestes organitzacions amb tanta influència.

Finalment, la implicació de la societat per mitjà d’associacions o altres mitjans significa un treball magnífic, perquè consciencia la societat i representa tots aquells afectats que constitueixen una minoria a l’hora de reclamar els seus drets.

Per què no interessa invertir?

Respecte als medicaments orfes, aquells destinats a malalties greus i poc freqüents, sorgeixen diversos inconvenients que afecten els seus membres, com són: la necessitat d’especificar les mesures que garanteixin el desenvolupament i l’accés a aquests medicaments, la importància d’incentivar inversions per part de la indústria farmacèutica en la investigació d’aquest tipus de fàrmacs i evitar un excessiu proteccionisme de l’Agència Espanyola del Medicament en el seu ús compassiu (aquells que es troben en procés d’investigació, però que, en no existir cap altra alternativa terapèutica al mercat, podrien ser utilitzats sota supervisió). Finalment, caldria facilitar la importació de medicaments i establir un mecanisme de consulta per evitar la retirada voluntària de la comercialització d’alguns fàrmacs per part de la indústria.

Extracte d’article de la revista Consejos de tu farmacéutico, núm. 85, març de 2007.