“EL CARACOL”.

Hay muchos días que estaban mejor

dentro de su armario,

quiero decir sin dejarse caer por el calendario.

Son esos días en que contra ti todo se reúne:

casa, colegio, ciudad, cielo gris

y además… son lunes.

Y este es el cambio en la vida,

un día como otro día.

Hoy no me sé la lección ni me sé

dar explicaciones

del mal humor con que me levanté

y otras sin razones.

Hoy quiero ser caracol

y encerrarme dentro,

donde aunque todos me busquen

tan sólo yo me encuentro. (bis)

Hoy me da vueltas la imaginación

y volando en ella,

voy a caminar el planeta en que estoy

por cualquier estrella.

Por ese mágico mundo que ves

dentro del espejo.

Donde la vida sucede al revés,

como en el reflejo.

Y este es en cambio en la vida,

un día como otro día.

Sé que las cosas se deben tomar con filosofía,

pero me canso de filosofar

y este no es mi día.

Hoy quiero ser caracol

y encerrarme dentro,

donde aunque todos me busquen

tan sólo yo me encuentro.

ME MUERO DE HAMBRE (Kairoi)

Soy un joven como tantos

Y me estoy muriendo de hambre

Aquí me tienes, delante,

Acurrucado, encogido y sin voz.

No tengo fuerzas ni aliento para poder protestar

Toda mi vida he sentido la muerte cerca de mí

Y mi vientre lo tengo hinchado,

De vacío se me abultó;

Mis ojos no miran, mi piel es de anciano

Y el hambre me está devorando.

NO, NO, NO, NO, NO

NI DISCURSOS NI ESLÓGANS

NO, NO, NO, NO, NO

NI LISMONAS NI LECHES, NO!!!

ME MUERO DE HAMBRE,

ME MUERO DE HAMBRE (2)

Y a fuerza de no comer

Ya no siento ni el dolor

Mi respiración es lenta

Todos mis huesos tú los puedes contar.

Así como yo millones Día a día morirán

Todos cerraréis los ojos Las cosas ya son así.

Cómo entender mi miseria

Si no os ha faltado el pan.

No hay nadie culpable, Se lavan las manos

Y el hambre me está devorando

NO, NO, NO, NO, NO.

Me pregunto cómo puedo vivir

Y cecirte: Señor, Padre mío

Si mi hermano se muere de hambre,

Si mi hermano se muere de sed

Y no sé, Señor, qué responder,

Pero quiero dar mi vida por lo pobres

Como tú;

Denunciar las injusticias,

Compartir todo mi pan.

Sólo así te diré Padre

Y tú me ssonreirás

En el rostro de ese hambriento

Tú me sonreirás.

TREBALLAR AMB PERSONES EN ZONES MARGINADES

“Vaig arribar a aquesta zona semideserta, seminòmada i tremendament arrelada en la tradició, el 1975.

Al començament les dones anaven amb faldilla de pell de vaca que elles mateixes adobaven. Els homes amb unes túniques de tela de llanosa nuada a l’espatlla. Els nens, nombrosos, sortien per tot arreu. Anaven tal com la seva mare els portà al món.

Avui en dia, el meu treball, en gran part, és amb el grup de dones, les ensenyem a cosir a mà, a fer la seva pròpia roba i la dels nens. Els falta aigua i sabó, cosa que no afavoreix gens la higiene, això afavoreix les malalties. Portem endavant tallers en els que comparteixen el que han après. Reben nocions d’autoestima i drets humans, que les està ajudant a créixer en la seva pròpia dignitat i les anima a desenvolupar la capacitat per expressar-se amb facilitat.

En una paraula intentem desenvolupar unes actituds positives que tendeixin a crear un mínim de benestar en una zona entranyable, però marginada.”

(Paulina  López Ridruejo) Tret de Mans Unides n. 166, pàgina 14.

JESÚS I LA SAMARITANA

El quart diumenge de Quaresma, ens portava l’evangeli de la samaritana. En aquesta trobada entre Jesús i aquesta dona destaquem aquest fragment:

13 Jesús li respongué: --Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. 14 Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna.

15 Li diu la dona: --Senyor, dóna’m aigua d’aquesta! Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar. (Jn 4, 13–15)

        

APROFUNDEIXO

Molts ens considerem cristians, ens agradaria ser-ho de veritat, però a l’hora de viure el que Déu ens demana ens falten ganes, il·lusió i voluntat. No ens atrau en aquell moment viure això que entenem que hem de fer. Diríem que no tenim set, necessitem beure de l’aigua que Jesús ens ofereix perquè sentim de debò una autèntica set de Déu.

PREGÀRIA 

Pare, dóna’ns autèntica set per cuidar la nostra vida cristiana.

L’aigua que la vida ens ofereix no ens sadolla, no ens omple, ens deixa buits.

Però l’aigua que ens dóna el teu Fill, Jesús, ens fa venir fam de Tu, fam de viure com autentiques persones, com autèntics cristians, com autèntics fills teus.

Pare, ens fiem de Tu. Amén.

NO ÉS JUST QUE ALGÚ PASSI GANA

Era un hivern dur, un ancià tremolós fou portat als tribunals. Se l’acusava d’haver robat pa. En ser interrogat, l’home explicà al jutge que ho havia fet perquè la seva família estava morint de gana.

- La llei exigeix que se’l castigui –declarà el jutge-. He de posar-li una multa de trenta euros.

Alhora el jutge posà la mà a la butxaca i li digué:

- Aquí té vostè els diners per pagar la multa. I a més, poso una multa de deu euros a cadascú de la sala per viure en una ciutat on un home necessita robar per sobreviure.

Passaren una safata pel públic i el pobre home, totalment, sorprès, abandonà la sala amb tres-cents euros a la seva butxaca.

APROFUNDEIXO

Si diguéssim que tots som responsables de la pobresa de molta gent del Tercer Món, molts dirien que ni parlar-ne. No us vaig sentir responsables. Alguns entesos us ho demostrarien.

Però el que sí és cert és que amb el nostre malbaratament estem insultant, rient de qui no tenen el necessari.

També és cert que situacions semblants a la descrita es donen a la nostra societat.