L’any en què va ser publicat el document «Gaudium et Spes», era un jove
sacerdot a la meva primera parròquia. Havia organitzat un petit grup de
persones que es reunien regularment per pregar i conversar. Una d’aquestes
persones era un treballador de nit, que participava en les nostres trobades amb
la seva esposa. Una nit, aquesta em va telefonar per dir-me que el seu marit
havia resultat ferit greument en un accident i em va demanar si podia anar a
veure’l. Això és el que vaig fer i vaig passar la nit al capçal dell lit d’aquest
home fins que va morir, cap a les cinc del matí. La seva dona no tenia cap
parent ni cap altra persona per reconfortar-la. El seu món s’enfonsava. Però vaig
poder, en aquell moment, compartir una part del seu desconsol i reconfortar-la en la fe. La vaig poder acompanyar, i fent-ho, vaig poder ajudar que Jesús es fes present per a ella.
Així doncs, el que hauria pogut ser un moment de destrucció total va esdevenir un moment ple de
sentit.
Alguns anomenen això empatia o compassió. És el fet de saber el que experimenta una altra persona i perquè actua d’una determinada manera. És la capacitat que tenia Jesucrist en una mesura il·limitada. Ell es va anorrear pels altres i, no obstant, això no el va tornar passiu o apagat. El seu missatge era exigent, demanava molt. Però s’identificava de tal manera amb aquells que trobava que el contingut del seu missatge mai no era percebut com quelcom imposat.
Quan vaig llegir Gaudium et Spes, vaig tenir la impressió que aquest document descrivia tan bé com l’Església pot acompanyar el món com jo havia acompanyat aquesta parella aquella nit. Era l’any 1965. Milers de bisbes estaven reunits a Roma per al Concili Vaticà II. Venien d’arreu del món i molts es trobaven allà per primer cop. Un bon nombre d’ells venien de països que havien conegut la persecució i la pobresa. No hi havia hagut mai, en la història de l’Església, una ocasió com aquella que permetés a tants pastors considerar junts la condició humana per a «llegir els signes dels temps».
D’aquesta reunió va néixer un document sobre el món, les seves penes i els seus goigs – un document que tractava de la desigualtat, de la justícia social, dels problemes de relacions, de la guerra i de la pau, de la fam i de la malaltia, de l’angoixa i de l’esperança. Però aquest document tractava igualment de la capacitat de l’Església d’ajudar la humanitat a afrontar les dificultats. Indicava també com, per a fer això, l’Església s’ha de servir dels instruments moderns de la ciència. L’Església ha hagut de mirar la història amb uns ulls nous. No es tractava d’aplicar simplement principis, com si l’Església tingués totes les respostes i la societat cap. Reconeixia que la història és un lloc de revelació constant i que l’Esperit Sant és present en el món. El compromís de l’Església envers la humanitat ha esdevingut un camí de doble sentit.
... « El diàleg fratern entre persones no arriba a la seva perfecció al nivell del progrés tècnic, sinó al nivell més profund de les relacions. Aquestes exigeixen un respecte mutu de la dignitat espiritual total de la persona. »
Cardenal Cormac Murphy-O’Connor, arquebisbe de Westminster
Alguns anomenen això empatia o compassió. És el fet de saber el que experimenta una altra persona i perquè actua d’una determinada manera. És la capacitat que tenia Jesucrist en una mesura il·limitada. Ell es va anorrear pels altres i, no obstant, això no el va tornar passiu o apagat. El seu missatge era exigent, demanava molt. Però s’identificava de tal manera amb aquells que trobava que el contingut del seu missatge mai no era percebut com quelcom imposat.
Quan vaig llegir Gaudium et Spes, vaig tenir la impressió que aquest document descrivia tan bé com l’Església pot acompanyar el món com jo havia acompanyat aquesta parella aquella nit. Era l’any 1965. Milers de bisbes estaven reunits a Roma per al Concili Vaticà II. Venien d’arreu del món i molts es trobaven allà per primer cop. Un bon nombre d’ells venien de països que havien conegut la persecució i la pobresa. No hi havia hagut mai, en la història de l’Església, una ocasió com aquella que permetés a tants pastors considerar junts la condició humana per a «llegir els signes dels temps».
D’aquesta reunió va néixer un document sobre el món, les seves penes i els seus goigs – un document que tractava de la desigualtat, de la justícia social, dels problemes de relacions, de la guerra i de la pau, de la fam i de la malaltia, de l’angoixa i de l’esperança. Però aquest document tractava igualment de la capacitat de l’Església d’ajudar la humanitat a afrontar les dificultats. Indicava també com, per a fer això, l’Església s’ha de servir dels instruments moderns de la ciència. L’Església ha hagut de mirar la història amb uns ulls nous. No es tractava d’aplicar simplement principis, com si l’Església tingués totes les respostes i la societat cap. Reconeixia que la història és un lloc de revelació constant i que l’Esperit Sant és present en el món. El compromís de l’Església envers la humanitat ha esdevingut un camí de doble sentit.
... « El diàleg fratern entre persones no arriba a la seva perfecció al nivell del progrés tècnic, sinó al nivell més profund de les relacions. Aquestes exigeixen un respecte mutu de la dignitat espiritual total de la persona. »
Cardenal Cormac Murphy-O’Connor, arquebisbe de Westminster
No hay comentarios:
Publicar un comentario