Semblava un farcell de roba bruta, negra,
putrefacta... i era un infant
gitano tirat per terra al passadís del metro.
Dormia o potser moria, o era
l'àngel més lliure del món. Al seu davant una
capsa i un rètol demanant
almoina. Tothom passava, jo passava, tu hi
passaves, també indiferent per
fora, foradat per dintre... no hi ha dret!
Eren dos-cents o tres-cents, joves, plens de
ganes, i qui sap si de gana,
que davant la casa de la delegació, tots
alhora cridaven i picaven de
mans: volem feina, volem treball! Tothom
passava, jo passava, tu hi
passaves, també indiferent per fora, foradat
per dintre... manquen
escoles, sobren mestres... no hi ha dret!
Tota la ciutat plorava, llàgrimes d'amor pels
teus 16 anys clivellats de
punyalades, llàgrimes d'indignació per la
vergonya del teu cos víctima del
desequilibri demencial d'un desconegut,
llàgrimes de protesta ressecades
per la més inútil paciència, perquè només es
vigilen els carrers dels
rics. Tothom ho llegia, jo ho llegia, tu ho
llegies i el cor sagnava... no
hi ha dret!
I tu, Déu, tu, Senyor, què en dius?
No hi ha dret del nen que viu a terra. No hi
ha dret dels mestres parats.
No hi ha dret a l'est ni a l'oest, ni al nord,
ni a la banca, ni a la
mina, ni a l'hospital. Protesto! "No
oblidaré mai tot això que fan".
Senyor, voldria ésser com Tu, i no oblidar mai
això que fan, això que fem,
això que estic fent. És ja tan normal, és tan
de cada diari de cada vila!
Dóna'm sempre un cor essencial capaç de
protestar, d'indignar-se, de
demanar justícia. Ara el tinc, cert, però
estic segur que molts interessos
s'hi estan lligant, i tinc por que cada dia
resulti més insensible a la
vida universal.
No oblidar la injustícia als 18 anys és fàcil,
perquè encara són les
primeres o les segones que veus, ets net, i et
sents capaç de canviar el
món.
No oblidar-la als 25 anys és profund, perquè
tens tantes urgències
quotidianes que el teu cor ha de pouar molt a
dintre per ressorgir ple de
forces.
No oblidar la injustícia als quaranta anys és
estrany, perquè has vist
tantes coses, has comès tanta injustícia, que
t'és difícil perdonar-te i
perdonar.
No oblidar-la a la maduresa de la vida és
extraordinari, perquè vol dir
que els 18, els 25, els 40 viuen dintre teu,
encara bufant al teu cor
l'alè incapaç de morir.
No voldria oblidar-me de tu, noia del portal,
gitanet del metro, mestre
parat, malalt desolat, homes enganyat, no
voldria oblidar-me'n mai per
poder lluitar amb tots vosaltres.
Parem de lluitar quan comencem a oblidar. És
per això que Déu demana no
oblidar mai, és a dir, estimar sempre,
treballar sempre.
Autor: Jesús Renau.
