1
Tot va començar fa gairebé mil anys. En aquell temps, molts europeus volien viatjar a Terra Santa, a l’altra banda del Mediterrani. Allà hi ha els llocs on va viure Jesús, i la ciutat sagrada de Jerusalem. Però resulta que aquella zona la controlaven els musulmans, i els pelegrins cristians que hi anaven corrien molts perills! Aleshores, l’any 1095, el papa Urbà II va demanar als regnes d’Europa que enviessin soldats per conquerir aquelles terres. Molts cavallers van respondre la crida amb entusiasme. Així van començar les croades. N’heu sentit parlar, de les croades? Van ser unes campanyes militars que es van allargar gairebé dos-cents anys. Quant de temps, oi?
Els ordes de monjos guerrers
Els primers combats van ser un èxit i els croats van aconseguir conquerir Jerusalem. Però el nou regne cristià que hi van crear era dèbil, lluny d’Europa i envoltat d’enemics. Per això es van fundar tres ordes que eren alhora religioses i militars. Hi havia l’orde dels Germans Hospitalers, la dels Cavallers Teutons i l’orde del Temple.
Protectors dels pelegrins
Aquells monjos guerrers es cuidaven de protegir els pelegrins. Encara que el missatge de Jesús fos pacifista, aquells cristians pensaven que estava permès matar els musulmans, perquè creien que eren tots malvats. Però és que els musulmans pensaven que els bàrbars eren els cristians! Tenien un bon embolic, ja ho veieu.
L’any 1120, nou cavallers francesos van fundar l’orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó. Es deien així pel lloc on tenien la seu. De seguida van viatjar a Europa per buscar ajuda de reis i nobles. El papa de Roma els va apadrinar directament, i van créixer de manera extraordinària. Les donacions de béns, terres i diners no paraven d’arribar, i es van fer molt poderosos. Els seus enemics islàmics van aprendre ben aviat a tenir-ne por!
A l’atac!
Els cavallers templers eren autèntiques forces de xoc. Avançaven en primera fila dels exèrcits cristians, tots ben junts sobre grans cavalls de guerra. Quan veien l’enemic, s’hi llançaven a sobre al galop, amb la llança preparada. Quina por! A més, tenien molta disciplina per combatre plegats i coneixien bé les tàctiques guerrilleres dels seus enemics, que eren arquers excel·lents.
Valents com els lleons
La creu dels templers era un símbol de la mort de Crist. Ells creien que, si queien en la lluita, anaven directes al cel. Us sona, això? No es rendien mai i el seu estendard, quan anaven al combat, era mig blanc i mig negre. El color blanc representava que en la pau eren tendres com anyells. En canvi, el negre significava que en la guerra eren com autèntics lleons!
Els templers, abans que res eren guerrers, però també feien les tres promeses habituals dels monjos: renunciar als diners—vot de pobresa—, creure sempre els superiors —vot d’obediència— i no tenir relacions sexuals —vot de castedat. Per entrar al Temple com a cavaller, abans calia haver estat armat cavaller, i això només ho podien aconseguir els nobles.
Cavallers, sergents i frares dels oficis
Els que s’unien a l’orde eren sempre guerrers adults, perfectament entrenats en les arts de la guerra. Però només un de cada deu templers eren cavallers. La majoria eren sergents, que els servien. Alguns eren soldats, però també hi havia els frares dels oficis. Aquests s’encarregaven de les tasques domèstiques dels convents. Eren ferrers, constructors, sabaters, sastres i cuiners, però també pagesos, pastors i moliners. I eren gairebé tots analfabets, com els camperols de l’època!
Com es convertien en templers?
La cerimònia d’ingrés dels nous germans era llarga i complexa. Es deia recepció i se celebrava a la capella de la casa on demanaven entrar. La presidia el mestre provincial i dos templers feien d’introductors. L’aspirant havia d’acceptar els vots i fer un jurament. Si ningú no s’hi oposava, l’admetien tot dient: “Et prometem el pa i l’aigua i la roba humil de la casa, i molts patiments i treballs”. Caram, que encoratjador, no trobeu? Aleshores li col·locaven la capa templera. En entrar, havia de donar totes les seves robes, armes i diners al draper, que li donava el nou uniforme. Ja era un templer de cap a peus!
La regla que seguien els templers tenia 72 normes. Quantes, no? Estava inspirada en la dels monjos benedictins, però amb tres canvis importants. Un, podien matar els infidels. Dos, podien menjar carn tres vegades a la setmana, per estar forts. I tres, si es perdien les oracions per un combat, les podien recuperar! Era molt important l’obediència absoluta al mestre. Havien de demanar permís per a tot: per banyar-se, per prendre medicines, per anar al poble i fins i tot per galopar amb el cavall! No podien tenir cap bé propi. Estaven prohibits els baguls i les bosses amb tanca, i també les cartes personals.
Cavallers de capa blanca
Els cavallers vestien capa blanca, tant a l’estiu com a l’hivern, com a símbol de puresa. Els escuders i els sergents vestien de negre o de color terra, per distingir-los. Eren sempre vestits molt senzills. Havien de dur els cabells rapats, tot i que els bigotis i les barbes estaven autoritzats. Els templers no podien tenir ni una moneda a la butxaca, però eren cavallers pobres dins d’un orde molt ric!
Pobres molt rics
Com que tenien tantes propietats i rebien tantes donacions, i, a més, no havien de pagar impostos, van amassar una gran fortuna! Amb aquests diners, feien de banquers. Deixaven diners als pelegrins, però també a reis i papes, i amb els préstecs afavorien els tractes comercials. De fet, les comandes templeres funcionaven com a oficines bancàries per fer negocis d’una banda a l’altra del Mediterrani. Eren molt astuts i eficaços, i tothom els feia confiança. Fins i tot feien servir un codi xifrat secret, perquè ningú no conegués les seves operacions!
Durant dos-cents anys, semblava que tothom admirava els templers... menys els seus enemics musulmans, evidentment! Però la truita es va girar l’any 1291, quan els cristians van perdre definitivament el regne de Jerusalem. Amb aquesta gran derrota, les croades es van acabar. Aleshores, els templers van muntar el quarter general a Xipre, una illa molt a prop de Turquia. Encara volien lluitar per recuperar Terra Santa! Però a Europa els amenaçava un enemic molt poderós. En aquells moments, al tron de França s’asseia Felip IV, un rei tan ben plantat, que de sobrenom li deien el Bell. Potser sí que era guapo, però també era una mica aprofitat. Com que tenia molts problemes de diners, va pensar que les grans riqueses dels templers eren molt llamineres... i va decidir quedar-se-les! Quina barra!
Acusacions inventades
I com s’ho va fer? Primer va fer detenir de cop i per sorpresa tots els templers de França, uns 14.000 homes. I, de passada, els va confiscar tots els béns. Que espavilat! Aleshores els va acusar d’heretges. Sabeu què vol dir això? Doncs de ser aliats del dimoni. Quina bestiesa! Era tot inventat, però van torturar els presoners i alguns no ho van poder resistir. Per no patir més, van confessar que les acusacions eren certes. Van dir que renegaven de Déu en cerimònies secretes, que adoraven el dimoni i escopien a la creu, i també que se n’anaven al llit amb els altres germans de l’orde.
Cap a la foguera!
El papa Climent V va ordenar que s’investigués l’orde a tot Europa, i després va seguir el joc al rei de França. El 1312 va dissoldre els templers. Totes les seves propietats van passar a mans dels hospitalers. Menys el tresor, evidentment, que s’havia quedat Felip el Bell! Quin aprofitat! Els cavallers francesos que es declaraven innocents van ser cremats a la foguera. Aquesta va ser la trista fi dels templers. L’últim gran mestre templer es deia Jaume de Molay. El van cremar a la foguera a París el 1314. Es diu que abans de morir va exclamar: “Déu sap qui s’equivoca i qui ha pecat. Aviat els que ens han condemnat patiran una calamitat!”. El papa Climent V va morir un mes després, i el rei Felip el Bell, en un accident de caça abans d’acabar l’any. Les llegendes sobre la maledicció dels templers no van trigar a córrer... Quina por!
