lunes, 30 de diciembre de 2019
lunes, 23 de diciembre de 2019
"L'advent ens ajuda a viure a fons la nostra condició de batejats"
Distrets
Jesús proposa
als qui l'escolten l'aventura de Noè. El problema del temps de Noè és
que la gent no s'adonava del que passava, estaven distrets, vivien
distrets. Es donava per suposat que Noè havia advertit els seus
contemporanis i no li havien fet cas. I havia emprès l'aventura
d'aquella arca salvadora. En temps de Jesús també n'estaven de
distrets...
Jesús els
avisa tots, el parla fort perquè vol que surtin del seu tancament i que
no visquin més entotsolats i empren l'arca de l'Església, un recinte per
viure atents. En aquesta mateixa línia, la carta de Sant Pau als
cristians de Roma convida els seus coetanis a prendre consciència del
món que vivim: "Ja és hora d'aixecar-nos". Aquestes foren les paraules
que van decidir a un jove inquiet que es deia Agustí a convertir-se, i
ell esdevingué cristià, bisbe i pare de l'església occidental: sant
Agustí.
Quantes
persones avui viuen distretes, absents i una distracció, al volant per
exemple o dalt d'una bastida pot ser mortal... Cadascun de nosaltres
tenim també les nostres pròpies distraccions, i sovint, ens n'hem de
penedir. Tots els educadors us adoneu com el contacte continu amb les
pantalles, els xats i les xarxes, porta personalitats disperses.
Quin és el motiu de la distracció?
Quan es parla
d'ídols, solem fer referència al poder, als diners, al plaer fàcil...
però n'hi ha un altre d'ídol que oblidem i que és aquell que més adorem:
és el líder del benestar. I el benestar sovint és just i necessari,
fins i tot per a fer el bé cal un cert benestar, però no en podem fer un
absolut del benestar i menys quan al voltant nostre hi ha persones que
ho passen malament. L'evangeli adverteix que el risc del fracàs és
transcendental. De dos que estiguin en idèntica situació externa de vida
i feina, si un ha triat per dintre viure en actitud negativa davant de
Déu –el pecat- patirà l'eterna manca de felicitat.
L’advent i el baptisme
El temps
d'advent és un temps pedagògic per a prendre consciència que hem d'estar
atents als signes del temps i per tant que si hem de sacrificar el
nostre benestar per procurar el benestar dels altres, ho hem de fer.
Les grans
figures d'advent, Isaïes, Joan Baptista, Maria i Josep, ens ho recorden:
són personatges que no han viscut entotsolats, reclosos, tancats en si
mateixos, si no que s'han desvetllat, han mirat la realitat i s'han
preocupat pels altres. Advent és reconèixer que Jesús ve a nosaltres en
cada ésser humà i en cada esdeveniment, però si tenim els sentits
afeblits, no el podem reconèixer. El doctor Jordi Gol solia dir que
vivim en una societat anestesiada. Per tant, obrim els ulls, mirem cap
endavant i cap enfora.
Us
demano pregàries per l’operació fred. S’hi està treballant, però a
hores d’ara, a la nostra ciutat, encara no s’ha posat en marxa i la gent
que continua dormint a la intempèrie. Som
la quarta ciutat de Catalunya i no disposem ni d’un alberg perquè
germans i germanes nostres que no han tingut sort puguin passar la
nit...
L'Escriptura
diu que vuit foren els salvats de les aigües: Noè, la seva esposa, els
seus fills Sem, Cam i Jafet i les tres nores. Per això, les tres
religions abrahàmiques el consideren pare de la humanitat. Diuen els
experts que per això també les piles baptismals antigues simbòlicament
eren octogonals, perquè de la mateixa manera que Noè i els seus foren
salvat de les aigües, cada batejat és també tret de l'aigua. Pel
baptisme ens incorporem a la mort i resurrecció de Jesús, con-morim amb
ell, per con-ressuscitar amb ell.
L'advent ens
ajuda a viure a fons la nostra condició de batejats, d'homes i dones que
viuen la llibertat dels fills de Déu, i lliures per estimar, fan arca,
fan grup i es lliuren als altres generosament.
La vulnerabilitat de la infància i el compromís de l’Església amb els infants
La paraula infància ve del llatí
“infans”, que vol dir el que no parla o el que no pot explicar-se.
Curiós, perquè els infants fins fa relativament poc eren ben invisibles
en la societat. És a partir de la revolució industrial, que es parla de
“la protecció de la infància”. Les lluites pels drets dels obrers fan
que es comenci a parlar de com protegir aquest col·lectiu, regulant el
seu treball (horaris, condicions) i la seva educació. A finals del s.
XIX, es va prohibir a Anglaterra el treball infantil per primer cop, i
no va ser fins al 20 de novembre de 1989 que l’assemblea general de
l’ONU va aprovar Els Drets dels Infants, declaració on es reconeix el nen com a subjecte de dret, com a persona i com a ciutadà.
Un llarg camí recorregut, ardu, amb moltes dificultats. I en el qual l’Església, també ha tingut un paper molt important. Institucions,
congregacions, ordes i un nombrós col·lectiu d’homes i dones,
religiosos i laics que han posat la seva vida al servei dels més petits.
En una societat on sembla que els
infants estan més “protegits” que mai amb lleis, pactes i acords, es
dóna el contrasentit que són els més vulnerables, els més febles, els
més dèbils. Infants dels països pobres i dels que estan en vies de
sortir-se’n, infants del dit 4t mon, infants migrants, i també infants
del món desenvolupat.
En els països pobres, els infants són
vulnerables per la pobresa, la fam, les malalties, al tràfic de
persones, la manca d’accés a l’educació, per abusos de tota mena… En els
països anomenats rics, els infants són vulnerables per la
hipersexualització en els mitjans de comunicació, per la sobreprotecció,
per la societat de consum, per la manca de referents familiars i
socials. Es podria fer una llista ben llarga.
En aquesta societat globalitzada,
instrumentalitzada per les xarxes socials amb tot el que comporten de
despersonalització i pobresa de relacions personals profundes, amb una
religiositat i espiritualitat poc present en el dia a dia, l’Església
(l’Església som tots!) ha de rellegir els signes d’aquest temps que
vivim per donar una resposta entre tots des de l’Evangeli.
Em ve al cap la imatge de l’Església com
a Mare; com a mare que acull, que acompanya i que guia, amb un amor
infinit i gratuït, des del respecte a la persona i a la llibertat com a
fills de Déu. Com a comunitat de creients hem de donar als infants el
millor entorn possible per al seu desenvolupament físic, afectiu i
social. És el nostre deure i el seu dret.
“Deixeu que els nens vinguin a mi, no els ho destorbeu!” Mc. 10,14
Aquestes paraules de Jesús marquen el nostre camí com a Església en referència als infants.
Jesús va trencar molts motlles. Un
d’ells era el de fer-se acompanyar per aquells més febles, més
desafavorits, més rebutjats per la societat del seu temps: dones,
malalts i nens. I sembla que a la humanitat ens costa, encara ara, tenir
presents aquestes persones com a membres de ple dret, reconeixent la
seva dignitat humana; que Jesús ja reivindicava fa més de dos mil anys.
Antoni Matabosch: “La humanitat no som Déu, ni amos de res”
El llibre Ecologia integral i supervivència arriba
coincidint amb les celebració l’Assemblea Especial del Síndone dels
Bisbes per a la regió Panamazònica: 'Nous camins per a l’Església i per a
una Ecologia integral'. Antoni Matabosch,
exdirector de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona
(ISCREB), catedràtic emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya,
delegat catòlic i president del Grup de Treball Estable de Religions
(GTER), aprofundeix en aquestes pàgines sobre la limitació de recursos,
la seva justa distribució, i el rol de l’església en aquesta crisi
ecològica. El llibre està presentat per un pròleg del cardenal Joan Josep Omella. Aquesta
setmana se celebra la Cimera del Clima COP25 a Madrid i, en aquest
context, Matabosch reflexiona en la present entrevista sobre com els
cristians ens hem de posicionar en aquest àmbit.
Què vol dir que Déu ha creat el món?
La
creació és un projecte de l’amor de Déu. Un do, un regal que convoca a
una comunió universal. Que el món és creació de Déu vol dir que el món,
des de l’inici de la seva història fins al final, és de Déu, que tot és
obra del seu amor, que tot està sustentat per Déu, que existeix davant
Déu, que camina cap a Déu, que el món és símbol i expressió de Déu
perquè hi ha deixat la seva impremta i hi podem descobrir a Déu mateix.
Per tant, la humanitat s’ha de col·locar al seu lloc: no som Déu, ni
amos de res. La nostra primera reacció ha de ser d’agraïment,
d’admiració i de lloança.
La terra va ser creada per a nosaltres?
A
l’inici de la Bíblia es diu que Déu va crear l’home i la dona a la seva
imatge i semblança. Ser imatge de Déu confereix una dignitat especial
que ningú pot treure i que es tradueix en els drets humans fonamentals.
Ser “imatge” vol dir que tots els éssers humans tenen una capacitat
especial de relacionar-se amb Déu, amb els altres éssers humans, formant
una comunitat universal amb els mateixos drets i deures, i que han
rebut una herència comuna al servei de tots, i amb la natura, no per
dominar-la i expropiar-la, sinó com a administradors que la cuiden, la
vigilen i la treballen.
Si així és, com és que estem posant en risc la Terra?
Perquè
durant molt de temps hem cregut que la ciència i la tècnica eren
imparables i ens portaven a unes societats riques i felices, amb la
convicció que els recursos naturals del planeta eren inexhauribles i que
els danys naturals que es poguessin produir, canvi climàtic,
contaminació… serien absorbits per la mateixa natura. Ara, s’ha anat
veient que si s’aplica a tot el món el model de les societats més
“avançades”, els recursos, les primeres matèries, s’esgotarien aviat.
Per altra banda, la terra es deteriora, amb el perill de convertir-la
amb molt perillosa o fins i tot inhabitable. Les nostres societats ja no
serien sostenibles.
Això té a veure amb el “mite del progrés”?
L’Il·luminisme
francès defensà aferrissadament la fe en una interpretació progressista
de la història. S’establí una estreta relació entre progrés i raó i
basats en la ciència racional, s’afirmà amb rotunditat que tota la
història progressa vers la pau perpètua, la virtut i la felicitat.
Aquesta ideologia del progrés s’estén per tot arreu, enfortida per la fe
en la ciència i la tècnica que ho poden tot. Les crisis econòmiques a
partir dels anys setanta del segle XX, i la constatació dels
desequilibris ecològics, van anar posant en evidència la ingenuïtat i el
perill del mite del progrés.
Quins retrets fan els ecologistes als teòlegs cristians?
Alguns
grups diuen que la fe en un Déu omnipotent es projecta en la seva
imatge, l’ésser humà, i també es creu omnipotent, dominador i propietari
despòtic de la natura. El mateix succeeix en el relat del Gènesi, que,
diuen, s’entén com un dret a explotar la terra. També opinen que la
concepció cristiana lineal del temps, que entén el temps amb un inici,
un desenvolupament i un final, i no com un etern retorn on no hi ha
innovació, afavoreix el mite del progrés indefinit.
Alguns parlen d'arrogància cristiana. Quina arrogància?
Seria
l’arrogància de creure que l’ésser humà està al centre i per sobre de
tota la natura i que tot està el seu servei i pot usar-ho com li plagui.
Seria molt semblant al dret de propietat romà que permet usar i abusar;
amb allò que és meu, faig el que vull. Aquesta “arrogància”
desencadenaria la tragèdia ecològica perquè defensa un dualisme radical
entre l’home, que ja no forma part de la natura, i la mateixa natura,
que finalment es revenja.
Persones, natura, i animals. En què ens distingim?
Només
els éssers humans són imatge de Déu i administradors de la natura, amb
drets i deures. S’ha de fugir d’un antropocentrisme radical, però sense
caure amb un igualitarisme que no té fonaments seriosos. N’hi ha que
parlen de “drets” de la natura i sobretot dels animals que hi viuen. El
fons de la qüestió és si es tracta de drets de la natura i dels animals a
ser ben tractats, o bé és una obligació de les persones de tractar
correctament el seu entorn. De fet, la natura no pot estar subjecta a
deures, a un dret sempre correspon un deure; d’altra banda, si no
existís la humanitat, no es podria ni plantejar els drets de la natura o
dels animals.
Com es relacionen els conceptes de sostenibilitat i justícia?
En
la creació tot està interrelacionat. Avui es parla d’ecologia integral,
que té en compte tots els elements que l’afecten, que són molts.
L’ecojustícia insisteix especialment en la relació entre ecologia i
justícia social, perquè són els més pobres els qui reben més la crisi
del planeta. No hi ha dues crisis separades, una ambiental, i una altra
de social, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental. El que no és
just, no és sostenible; el que no és sostenible, no és just.
Com ha de canviar la relació entre ciència i fe per arribar a una societat sostenible?
Hi
ha dues condicions a fi que hi hagi una correcta relació entre fe i
ciència. D’una banda, que s’abandoni tot fonamentalisme, sovint basat en
una lectura literal de la Bíblia que no s’adiu amb les dades de la
ciència, per exemple, la creació en sis dies naturals. Per altra banda,
s’ha d’abandonar també el cientisme, que afirma que només existeix el
que es pot experimentar i que el que la ciència afirma dona una imatge
del món acabada i completa. Només sense aquestes dues posicions
equivocades, és possible que la saviesa cristiana pugui aportar el seu
missatge que afavoreixi l’ecologia i la sostenibilitat.
Per què les religions poden ajudar a superar la crisi ecològica?
Les
causes de la crisi ecològica són ideològiques, de concepció de l’home i
del món i del seu desenvolupament, d’una visió global de la història,
de la vida, del planeta; la complexitat de la crisi és tan gran que no
pot ser resolta només amb criteris tecnològics i científics, perquè
aquests es posen sempre al servei d’un pla més general, d’uns principis.
Només es podrà superar la crisi amb una nova visió, uns nous conceptes,
un estil de vida diferent. Les religions aporten una saviesa
mil·lenària de principis, criteris i motivacions per a la cura de la
natura.
Quina és la importància del papa Francesc en la creació d’un discurs ecològic?
El
mèrit del Papa Francesc, al meu entendre, és haver sabut recollir la
saviesa cristiana dels darrers cinquanta anys, tant del Consell Mundial
d’Esglésies, com dels Patriarques de Constantinoble i de les reflexions
catòliques dels papes i dels teòlegs, i haver-ne fet una síntesi
entenedora, complexiva i que anima a superar la crisi. M’ha semblat molt
important la crida que fa a una nova espiritualitat que uneix Déu, la
persona i la creació, i presenta el món com una teofania: “Déu ha escrit
un llibre preciós, les lletres del qual són la multitud de criatures
presents en l’Univers” (Laudato si’, 85).
Al
final del llibre proposa una sèrie de pregàries i poesies. Hi ha alguna
frase, algun vers, que tingui un ressò especial per vostè?
“Déu,
envia’ns, /a cuidar la terra i a compartir tot el que és necessari per a
viure en comunitat, /a resistir i denunciar tot el que negui la vida,
/a estimar el proïsme i a fer el que és just, /de forma que on hi havia
mort hi hagi vida.” (IX Assemblea del Consell Mundial d’Esglésies, Porto
Alegre, 2006)
La relació dels cristians amb la natura
Des
d’un punt de vista de l’experiència, marcat per l’activitat de l’autor
com a voluntari en una associació protectora d’animals, l’estudi
planteja com el concepte teològic d’Encarnació Profunda (no molt estès
al nostre entorn, i acollit en 2011 pel teòleg luterà danès Niels Henrik
Gregersen) pot ajudar als cristians (i als éssers humans en general) a
articular la seva relació amb el món natural. Tot això, en el marc d’una
acuitant crisi ecològica que ha aixecat grans alarmes i despertat la
sensibilitat de molts cristians en relació amb la natura, amb la
publicació de Laudato Sí per part de Francesc durant 2015 com a fita fonamental.
Què
representa la natura pels cristians? Quina pot ser la nostra actuació
davant la imparable degradació de la Creació prenent com a guia
l’Encarnació Profunda? Com articular la nostra relació amb els animals
tenint en compte el problema del patiment? Quins reptes i oportunitats
té la nostra Església de cara al futur en relació amb aquest tema?
Aquests són els principals elements que Andoni Aguirre treballa.
Gregersen
afirma que quan el Fill s’encarna en Jesús de Natzaret com a ésser
humà, existeix un pla més profund en el que hem de veure aquesta
encarnació: en el marc biològic i material del món natural, en el que
l’ésser humà és una espècie no aïllada de la resta, sinó plenament
relacionada amb tota la Creació tant en el marc de l’evolució, com en el
de les interaccions entre espècies que fan la vida possible. I, aquesta
Encarnació Profunda té implicacions a efectes de la plenificació y la
transfiguració de tota la Creació en Crist (no només de la humanitat), i
de la relació de l’ésser humà amb la resta de membres de la mateixa.
Andoni Aguirre és enginyer de Telecomunicacions i és Llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB.
martes, 10 de diciembre de 2019
Perder un perro puede ser más difícil que perder un amigo o un familiar
Muchas de las personas que tienen perro establecen un vínculo tan especial con ellos (no en vano, los perros están domesticados para disfrutar de nuestra compañía), que su pérdida puede desencadenar emociones tan negativas igual o peores a las que produciría la pérdida de un amigo o un familiar.
Eso es lo que confirma la investigación al respecto.
Dolor en público
Quizás una de las razones por las cuales nuestras relaciones con los perros pueden ser aún más satisfactorias que nuestras relaciones humanas es que los perros nos proporcionan una retroalimentación positiva incondicional y acrítica.
Quizá por ello, en algunas ocasiones, la pérdida de un perro es, en casi todos los sentidos, comparable a la pérdida de un ser querido humano. Desafortunadamente, no hay culturalmente rituales de duelo, obituarios en el periódico local o servicio religioso para ayudarnos a superar la pérdida de una mascota, lo que puede hacernos sentir más que un poco avergonzados de mostrar demasiado dolor en público.
Los dueños de perros obtienen puntajes más altos en las medidas de bienestar y son más felices, en promedio, que las personas que poseen gatos o no tienen mascotas, según revela la Encuesta social general (GSS), dirigida por una organización de investigación social, NORC, en la Universidad de Chicago
Por eso, a psicóloga Julie Axelrod ha señalado que la pérdida de un perro es muy dolorosa porque los dueños no solo están perdiendo a la mascota. Podría significar la pérdida de una fuente de amor incondicional, un compañero principal que brinda seguridad y comodidad.
Según una encuesta reciente, muchos dueños de mascotas desconsolados incluso interpretarán erróneamente imágenes y sonidos ambiguos como movimientos y gemidos de la mascota fallecida. Es más probable que esto suceda poco después de la muerte de la mascota, especialmente entre los propietarios que tenían niveles muy altos de apego a sus mascotas.Pero, si bien la muerte de un perro es horrible, los dueños de perros se han acostumbrado tanto a la presencia tranquilizadora y sin prejuicios de sus compañeros caninos que, en la mayoría de los casos, eventualmente se harán con uno nuevo
La izquierda contra la Navidad: historia de un suicidio cultural
El llamado “belén trastero” de Ada Colau es el último eslabón de esta ofensiva ‘progre’ contra la tradiciones nacionales. Antes tuvimos a los Reyes Nagos de Carmena, vestidos con pijerío delirante por Agatha Ruiz de la Prada. También causó polémica la postal navideña de Izquierda Unida Centro en 2017, ya que mostraba el tradicional abeto en llamas. Colau ya nos regaló el belén flotante, con las figuras atadas a mástiles de madera, mientras en Vallecas organizaron una cabalgata con carroza de travestis.¿Para qué sirven estas blasfemias pop anécdoticas? Sobre todo, para reglar a la derecha el campo de la defensa de tradición y que gane -por goleada- la guerra cultural de la Navidad. No es de extrañar que inmediatamente el alcalde de Madrid aprovechase para envolver su belén en la bandera rojigualda.
Los conservadores, una vez más, han sido mucho mejores analizando la situación. Marion Marèchal Le Pen tiene solo 29 años, pero es la más probable heredera del timón de la derecha francesa. Este año ha cerraba sus mítines con estas palabras de Gustav Mahler: “La tradición no es el culto a las cenizas, sino la transmisión del fuego”. La nueva derecha sabe aprovechar el menosprecio mayoritario de los ‘progres’ respecto al legado cultural de sus países, que consideran parte de la ideología dominante. Si la izquierda habla con desdén sobre la familia, los toros o la Semana Santa, la derecha sigue atenta para identificarse con estas experiencias colectivas, que forman parte central de la vida de muchos de sus compatriotas.
Detectó este combate, hace más de diez años, el periodista estadounidense Thomas Frank, espléndido en sus análisis de revoluciones conservadoras como el Tea Party. Muchos de los llamados ‘progresistas’ de Occidente mantienen una agresiva política contra las costumbres de la gente común, presentando como paletos a quienes defienden instituciones como la familia, el patriotismo y el apego a tu lugar de nacimiento. El legado de la contracultura de los años sesenta y setenta ha sido, con muy pocas excepciones, un apología del individualismo, el narcisismo consumista y la lógica del mercado. La izquierda global, y muy especialmente la española, identifica cualquier reivindicación de la tradición con algo rancio, cuando sería más productivo preguntarse si esa vinculación por el pasado no es una forma de resistencia contra la fragilización de los vínculos sociales que trajo la revolución neoliberal de Ronald Reagan y Margaret Thatcher.
Contra la familia y la heterosexualidad
La arrogancia de la izquierda española respecto a la tradición pueden alcanzar cotas delirantes. Es el caso de una reciente columna en El País de la filosofa y activista Paul B. Preciado, donde califica la heterosexualidad y la familia como peligrosas. “Del mismo modo, el reconocimiento del hecho de que la mayor parte de los abusos y las violencias sexuales contra niños, niñas y niñes tienen lugar en el seno de la familia heterosexual llevaría a la abolición de la familia como institución de reproducción social, en lugar de a la demanda de legalización de la adopción por parte de las familias homoparentales. No necesitamos casarnos. No necesitamos formar familias. Necesitamos inventar formas de cooperación política que excedan la monógama, la filiación genética y la familia heteropatriarcal”, propone. Recordemos que la familia y sus lazos de solidaridad fueron un factor clave para amortiguar el empobrecimiento y la exclusión social tras la debacle financiera de 2008.
¿Cuál ha sido el precio de la pulsión antirreligiosa de nuestra izquierda? Frei Betto, intelectual brasileño asesor del expresidente 'Lula', explicaba su punto de vista hace tres años: “Creo que en España no hubiese triunfado Franco si la izquierda de los años veinte y treinta hubiese entrado en las iglesias en vez de quemarlas. Franco supo manipular la religión en su beneficio personal. Los que criticaron a Chávez por dar discursos con un crucifijo tienen una mirada neocolonial. Muchos de ellos son los mismos que endiosaron a Mao y Stalin. La izquierda de México, por ejemplo, es la más anticlerical de América Latina. Siempre les digo ‘compañeros, no vais a ningún sitio sin la virgen de Guadalupe porque el pueblo lleva siglos yendo detrás de ella’”, explicaba.
En el enfoque contrario, encontramos a intelectuales de izquierda como Fruela Fernández, autor de Una tradición rebelde: políticas de la cultura comunitaria (La Vorágine, 2019). Este era su análisis hace unos meses en Vozpópuli: “Líderes de derecha como Marion Maréchal utiliza la tradición como un filtro cultural, como una forma de decidir quién puede estar entre nosotros y quién tiene que ser excluido. La derecha trabaja siempre desde una idea de tradición muy restrictiva y de un relato histórico armado para preservar la estructura del poder. Por oposición, creo que una parte de la izquierda ha asumido que la cultura tradicional era una víctima necesaria de la transformación social: para poder construir el mundo nuevo hay que destruir todo lo viejo. El primer error es olvidar que la tradición ha sido también una herramienta política contra los excesos de la industrialización y del mercado, como vieron E.P. Thompson o Karl Polanyi”, recuerda.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)