El CONCLAVE de Robert Pazzi

Portada de la novela

Roberto Pazzi es un prestigioso poeta y novelista italiano cuya obra transita por diversos géneros y ha sido traducida a casi veinte idiomas. Nacido en 1946, es uno de los escritores más leídos de su generación y también de los más premiados por las letras italianas.
“Cónclave”, publicado en 2005, es un interesante thriller en el que Pazzi se desliza al interior del Vaticano para contar lo que sucede cuando los cardenales de la Iglesia Católica se reúnen en secreto para elegir a un nuevo Papa.
Reunidos en Roma desde hace ya cuatro meses, los cardenales no logran ponerse de acuerdo en la elección del nuevo Pontífice. El mundo exterior se impacienta, pero el tiempo dentro del Vaticano parece tener otra cualidad: un sueño suspendido y simbólico. De pronto, se filtran extrañas indiscreciones: el arzobispo de Río de Janeiro ha muerto, el cardenal de Turín está teniendo una crisis de fe y mientras se libran feroces batallas políticas entre los conclavistas, plagas terroríficas y oscuros sortilegios amenazan la paz de la pía asamblea. Sin embargo, lo que de verdad está sucediendo, paralizando la suprema elección, escapa a todo pronóstico…El cardenal Ettore Malvezzi, hilo conductor de la historia, espía los sucesos que llevarán la historia hasta arribar a un sorprendente final.
Basada en una absoluta precisión histórica y una meticulosa atención al detalle, esta cautivadora novela de Roberto Pazzi convierte una cita histórica de Occidente en la ocasión perfecta para realizar una indiscreta radiografía del Vaticano y de los graves problemas que, desde hace años, enfrenta la Iglesia.
Las televisiones comienzan a prestar poca atención al cónclave: las fumatas de la Sixtina ya no generan audiencia. De repente, se filtran extrañas indiscreciones: un cardenal ha muerto de forma misteriosa, otro parece haber intentado fugarse, mientras plagas terroríficas y oscuros sortilegios amenazan la paz de la pía asamblea.Sin embargo, lo que de verdad está sucediendo, paralizando la suprema elección, escapa a todo pronóstico...
 El cardenal Ettore Malvezzi, hilo conductor de la historia, espía los sucesos hasta el sorprendente final. La cautivadora novela de Roberto Pazzi convierte una cita histórica de Occidente en la ocasión perfecta para realizar una indiscreta radiografía del Vaticano.

Interesante y entretenida obra que se centra en el proceso del Cónclave. El autor, a través de una historia ficticia, narra con acierto, detalle y muy ilustradamente todo el proceso de elección papal.
Es una novela recomendable, no solo por la correcta descripción del mencionado proceso, sino por la riqueza de la ficción que se incluye con una misteriosa muerte, intentos de fuga por parte de algunos cardenales, extrañas plagas, conspiraciones, intrigas, xenofobia...
Hay muchas escenas de humor en este libro que atrajo a más de una risa de mí, que se entrelazan con reflexiones profundas sobre la religión, la vocación y la condición humana. A pesar de estas reflexiones son interesantes y bienvenidas, que reducen la velocidad de la lectura. Además, me gustaría ver más detalles acerca de la interferencia externa por políticos y medios de comunicación, como así también las intrigas internas, que sólo están esbozados en esta novela. Se siente que el autor quería llevar estos procesos a la luz, pero no se atrevió a ir demasiado lejos. Lo siento de veras que no lo hizo, pero es comprensible teniendo en cuenta que proviene del país donde el Vaticano mismo se establece. Eso si hay una interesante reflexión sobre los motivos para escoger o no a los purpurados africanos y a los sudamericanos que es interesante de leer aunque sea una visión basada en tópicos, sobretodo porque te plantea los dos puntos de vista. Lo mejor, aunque muy por ecima, es el discurso de Ettore sobre la situación de la Iglesia.
No deja de ser una novela de fácil lectura con alguna pincelada para la relflexión sobre la condición humana y la Iglesia.

Nacho Padró

Evangelio de la Esposa de Jesús

Es la última noticia "bomba" sobre el cristianismo. Un fragmento de un papiro del siglo IV al que hasta ahora no se había prestado atención y que podría formar parte de un evangelio apócrifo hace una mención de Jesucristo y su esposa, lo que alimenta la teoría de que el mesías del cristianismo estuvo casado.
Un estudio publicado hoy por la profesora Karen King de la Harvard Divinity School, en Massachusetts, detalla que ese fragmento de papiro incluye la frase en copto, el lenguaje de los antiguos cristianos en lo que en la actualidad es Egipto: "Jesús les dijo, mi esposa ...".
Para King, que presentó sus conclusiones en el Congreso Internacional de Estudios Coptos en Roma, este antiguo papiro "aporta la primera prueba de que algunos de los primeros cristianos creían que Jesús había estado casado".
La tradición cristiana ha sostenido que Jesús no contrajo matrimonio, aunque la responsable de esta investigación sostiene que no hay evidencia histórica que sostenga esa afirmación, base de doctrinas como la católica.
La lámina, escrita por ambas caras, aunque solo una de ellas contiene líneas claramente legibles, es propiedad de un coleccionista anónimo que contactó a King entre 2010 y finales de 2011 para investigar lo que consideraba una prueba de que Jesús estuvo casado.
Las ocho líneas visibles del fragmento de cuatro por ocho centímetros escritas con tinta negra en copto demuestran la división de opiniones que existía en los comienzos del cristianismo sobre si se debía optar por el matrimonio o el celibato.
"Desde el comienzo, los cristianos estaban en desacuerdo sobre si era mejor no contraer matrimonio, pero no fue hasta un siglo después de la muerte de Jesús cuando comenzaron a disentir sobre el estado marital del mesías para defender sus posiciones", asegura King, quien cree que estas líneas forman parte de un evangelio perdido.
Ese testamento, conocido por los investigadores como Evangelio de la Esposa de Jesús, fue probablemente escrito originariamente en griego en la segunda mitad del siglo II y traducido posteriormente a la lengua de los coptos.
Un comunicado de la Universidad de Harvard añade que expertos como Roger Bagnell, director del Instituto para los Estudios del Mundo Antiguo, consideran que el fragmento de papiro analizado es auténtico de acuerdo con un análisis del soporte y la escritura.
Los investigadores desconocen el origen exacto del papiro, pero seguramente vino de Egipto, ya que está escrito en el egipcio que utilizaban los cristianos en esa zona durante el Imperio Romano, y forma parte de un códice.
Según King, en el fragmento analizado Jesús habla de su madre y de su esposa, a una de las cuales se refiere como "María". Además, los discípulos discuten si María es digna y Jesús contesta: "puede ser una de mis discípulos".
Aunque King reconoce que este fragmento no prueba la teoría de que Jesús estuvo casado con María Magdalena o si fue aceptada como discípulo, reaviva un debate que se ha dado desde los orígenes del cristianismo y que aún hoy perdura entre los que consideran que las mujeres pueden ser ministras de la fe.
Es muy interesante las conclusines a las que llegua el profesor Pikaza y que explica en su Blog :

a. El papiro parece auténtico, un texto copto que, probablemente, recoge un texto griego anterior de mediados del siglo II dC, producido en medio de la gran controversia gnóstica. Su "descubridora" (K. L. King) es una científica de prestigio y lo autores en lo que se apoya también.

b. El tema de fondo es la función de las mujeres en las comunidades, en un contexto en que la Gran Iglesia está reservando los ministerios a los varones, por patriarcalismo ambiental y también por oposición ante los “riesgos” de un gnosticismo, que tiende a convertir la Iglesia (realidad social abierta,pública) en un tipo de "conventículo" de iniciados.

c. El texto defiende la función eclesial de las mujeres, partiendo probablemente de la misma madre de Jesús. Pero el Jesús que habla (y les dijo: Mi esposa…) no es el Jesús histórico (que está al fondo de los evangelios sinópticos), sino el revelador gnóstico, que tiende a ser suprahistórico, y que aparece como "esposo espiritual" de aquellos que acogen su mensaje y forman con él un "tálamo" sagrado.

d. Este Jesús habla de su “esposa”. Pero en este contexto la esposa no es una mujer física (una persona)… y las relaciones de Jesús con su ella no son de tipo “marital”, sino que van en la línea de la revelación gnóstica (de tipo místico). Cualquier simple lector de la gnosis cristiana conoce la importancia del tema del “tálamo”, es decir, de las bodas místicas de Cristo y de su esposa Iglesia (un tema iniciado en Ef 5, dentro de la Biblia). Ese sacramento del “tálamo” ha marcado (en líneas diversas, de encratismo puro, pero en caso también de libertinaje) la historia de los grupos gnósticos.

e. Lo que este pasaje afirma (aunque con palabras que hasta ahora no se conocían) está al fondo de lo que sabemos (y de lo que hemos dicho) desde siempre sobre la gnosis, desde sus comienzos en Ev. Tomás, pasando por Ev. Felipe hasta los textos valentinianos. No aporta por tanto (en el fondo) ninguna novedad. Va en la línea de Santa Teresa de Jesús (y de miles de cristianos posteriores)que han llamado a Jesús "mi esposo"). Pero Santa Teresa está bien asentada en el realismo de la gran iglesia y puede escuchar a Jesús que le dice "tu eres mi esposo" sin romper la unidad cristiana. En el caso gnóstico las cosas son más complejas.
  
Nacho Padró

Cicle de Cinema i Drets dels Infants 2012

Des de la Regidoria de Dona i Drets Civils i l’Institut d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona posen a l’abast dels infants, les seves famílies i els centres educatius d’infantil, primària i secundària, un nou cicle de cinema sobre els drets humans. Una mirada des dels ulls dels infants cap a la transmissió de valors, la convivència, la tolerància, la llibertat, la solidaritat, la participació, la inclusió i la cultura de la pau. Totes les sessions tindran lloc als Cinemes Alexandra, de Rambla de Catalunya, nº-90, durant el mes de novembre a les 10.00 hores i les reserves pels grups escolars cal fer-les a través del web del Programa d’activitats Escolars (PAE). Cicle infantil: dies 6 i 7. Martina i els ratolins (Dinamarca, 1998. Català) Cicle inicial: dies 8 i 9. Floquet de neu (Catalunya, 2011. Català) Cicle mitjà: dies 12 i 13. La invención de Hugo (EUA, 2011. Castellà) Cicle superior: dies 14 i 15. Caterina se va a Roma (Itàlia, 2003. Castellà) 1r cicle d’ESO: dies 16 i 19. Això és ritme! (Alemanya, 2044. Català) 2n cicle d’ESO: dies 20 i 21. Las nieves del Kilimanjaro (França, 2011. Castellà) Una oportunitat per continuar o engegar activitats sobre els drets dels infants. Dret a la diferència, a la no discriminació, a l’espai familiar i social acollidor, al desenvolupament integral de les persones, a gaudir de la ciutat, a créixer i desenvolupar-se en un espai solidari i dret a participar en la cultura de la ciutat en igualtat de condicions. Per més detalls sobre les pel·lícules, consulteu l’enllaç del cicle de cinema. Les dates d’inscripció finalitzen el 18 d’octubre. Inscripció màxima 275 alumnes. Més informació, consulteu el PAE.

13/09/2012

La Educación prohibida

La Educación Prohibida es un projecte argentí, estrenat aquest agost, realitzat per joves que han partit de la visió d’aquells que aprenen i han investigat en 8 països, realitzant més de 90 entrevistes a educadors de propostes educatives alternatives. Ha estat finançat de manera col·lectiva per centenars de coproductors i té llicència lliure de copia, reproducció i circulació per la xarxa. El documental proposa atiar la reflexió social i el debat sobre les bases del sistema educatiu d’occident i promoure el desenvolupament de l’educació integral centrada en l’amor, el respecte, la llibertat i l’aprenentatge. Amb un to crític gens dissimulat, una interpretació a vegades exagerada, un contingut directe i comprometedor, no ha trigat gaire a provocar un debat a les xarxes socials entre els que hi veuen una reivindicació legítima i necessària i els que li retreuen la bel•ligerància contra el model públic i la ridiculització de la tasca docent en aquests centres. Us animem a que la veieu, obriu espais de debat entre el professorat i opineu per vosaltres mateixos. Un documental sacsejador de consciències, ideal per compartir amb el claustre de professorat i rellegir la filosofia del centre. La Educación Prohibida Durada 145 minuts

13/09/2012

Himno a Isis

Porque soy la primera y la última,

yo soy la venerada y la despreciada,

yo soy la prostituta y la santa,

yo soy la esposa y la virgen,

yo soy la madre y la hija,

yo soy los brazos de mi madre,

yo soy la estéril y numerosos son mis hijos,

yo soy la bien casada y soltera,

yo soy la que da a luz y la que jamás procreó,

yo soy el consuelo de los dolores del parto,

yo soy la esposa y el esposo,

y fue mi hombre quien me creó,

yo soy la madre de mi padre,

soy la hermana de mi marido,

y él es mi hijo rechazado.

Respetadme siempre,

Porque yo soy la escandalosa y la magnífica.

Nadal - Epifania

El millor de l'Advent es el Nadal. Des de l'Advent fins a l'Epifania i el Baptisme del Senyor hi ha un únic moviment: la celebració de la vinguda del Senyor, que es preparada en l'espera de l'Advent, es celebrada en la seva inauguració del Nadal i en les seves primeres manifestacions o epifanies, i s'intenta sempre viure en la nostra existencia cristiana, camí de la manifestació definitiva al final dels temps.
Nadal i Epifanía celebren el mateix misteri. El Nadal accentua sobretot el naíxement: Déu s'ha fet germà nostre. L'Epofania posa mes émfasi en la manifestado de la seva divinitat, sobretot als mags d'Orient, esdeveniment que la liturgia uneix al del Baptisme de Jesús en el Jordà i a les noces de Canà amb el seu primer mi niracle.
El que celebren els cristians en aqüestes dues o tres setmanes del temps de Nadal es el misten del Crist que se'ns comunica sacramentalment
Quan afirmem que el Nadal es un sagrament volem significar que la gracia del Naixement det Fill de Déu se'ns fa present i ens es comunicada en la celebrado d'aquesta festa. No es tracta nemes d'un record pedagogic, alliçonador, de l'esdeveniment de Betlem, per mes entranyable que siguí.
En aquests dies sentim moltes vegades -en les oracions, prefacis i antífones de la celebrado- la paraula avui: "avui ens ha nascuí un Salvador, el Messies, el Senyor"; "avui ha baixat a la térra una gran llum"; "avui ens ha nascut el Senyor. avui s'ha aparegut el Salvador, avui a la térra canten els ángets, avui salten de joia els justos".
El mateix passa en la festa de í'Epifania, en la qual també es recordat el Baptisme de Jesús i tes noces de Canà: "avui, per il.luminar tots els pobtes, heu fet conéixer en Crist el misten de la nostra salvació"; "avui l'estel va guiar els mags; avui, a les noces, l'aigua fou convertida en vi; avui Crist volguó ser batejat" "avui l'Església s'ha unit al seu Espós celestial".
No es només un aniversari. Es actualització i nova presencia det misteni salvador d'un Déu que s'ha fet de la nostra familia. D'alguna manera ens fem contemporanis del naixement del Crist i de la seva manifestació: El Senyor Ressuscitat ha trencat les barreres del temps i actualiíza la gracia de la seva Encamació per a nosaltres.
Entre l'ahir de Betlem i el demá de la parusia hi ha l'avui de cada Nadal, el Déu-amb-nosaltres que ens vol comunicar la seva vida, la seva llum, la seva alegría.


Pastoral Marista

Kids love Christmas Gift from Carton's

...I vet aquí que una nit de Nadal, quan totes les portes estaven tancades, al carrerhi havia un nen tot sol, que tremolava de fred. Al carrer, totes les finestres menys una, estaven il.luminades. I el nen va anar cap aquesta finestra.
A dins hi havía una claror esmorteída. Passant per davant de les altres finestres, havia vist suculents menjars de Nadal. Pero a la mateixa fosca hi va veure una senyora de cabells grisos, davant d'una taula buida, amb els ulls piens de llágrimes. El nen es va ficar la mà a la butxaca.
Sabia que no hi tenia gran cosa. En va treure el seu sopar de Nadal: una miqueta de pa i de formatge. Portava el menjar a les mans tremoloses. Va obrir la porta. El nen li va oferir el menjar. Ella li va dir que entres. La senyora va portar gots i l'última ampolla de vi. Ella va dir:
-Bríndem pel Nadal de tothom i especialment pel teu i pel meu.

El Déu de la Vida i de l'Amor: Abbà

Creiem en Déu, per a qui res no es impossible.
El Déu per a qui res no es impossible es el Déu de la vida (la dona sense que la hi demanem) i de l'amor, que es dona per propia iniciativa seva, en el seu Fill Jesús.
Aquest Déu ens fa descobrir la nostra petitesa, les nostres limitacions, el fet de no ser amos d'alló que ées podem estimar: la nostra propia vida i les nostres ganes de viure que no podem satisfer per nosaltres mateixos. Aquest Déu no es un ésser que està enfront nostre observant-nos i controlar-nos, sino el misteri de la vida i de l'existencia, com a estimades per un Amor incondicional, sense límits.
Tots els homes i dones som cridats a esdevenir reveladora del Déu-Amor, Abbà, com Jesús de Natzaret i la seva mare, Maria:

1.  fent realitat en la nostra propia vida el missatge de Jesús;
2. construint la pau per a tothom a casa i en l'ámbit on vivim i treballem;
3. lluitant personalment contra  les temptacions d'enveja,  desamor,...  i  conreant el respecte als altres, t'ajuda mutua, la compassió (= sentir amb l'altre), la generositat, l'alegria, l'esperit de familia,... la gratuitat;
4. lluitant per transformar la realitat, a fi que esdevingui mes justa, solidaria i fraterna;
5. descobrint l'obra salvadora de Déu en nosaltres mateixos, en la nostra familia, en la nostra comunitat i en cada persona (infants, adolescents, joves i adults),
6. contemplant, assaborint i lloant en silenci aquesta acció salvadora de Déu.

 Que, en la nostra manera de fer i parlar, quedi palés que creiem i esperem en:

•     Déu, Pare/Mare de tots i cadascun dels éssers humans.
•     Jesús, Fill de Déu i germà nostre.
•     l'Esperit de Jesús que habita en el mes profund de cada ésser huma;
•     cada dona i cada home, cada infant, adolescent i jove, com a fills de Déu i germans de Jesús i salvats.

De quina manera vivim la nostra opció Cristiana?, Com el complimnet d'uns preceptes o d'unes normes? O com l'expressió d'una Realitat que hem rebut gratuïtament?.

Pastoral Marista

El Déu-Amor, Horitzó d'Esperança

Si Déu es Amor sense límíts, Abbá, aixó significa que res no pot ser un obstacle insuperable per a l'Amor incondicional, que, conseqüentment, resta definit com a gratuítat: no depén de la resposta de l'altre. Li es ofert, regalat, donat sense condicions prévies.
No hi ha res que ens pugui allunyar definitivament de i'Amor, grácies al qual existim, ens movem i som (v. Ac 17,28). Ni tan sois el pecat. La conducta d'una persona pot ser bona c dolenta; mes o menys d'acord amb els valors evangelios. Pero res d'aixó no condiciona l'Amor de l'Amor.
D'aquí es desprenen conseqüéncies insospitades. La primera afecta a la justificació. Per qué el Déu-Amor pot estimar sense límits uns éssers limitáts: febles per definido, submergits en Terror, distrets, capaços de fer el mal? Perqué Déu no mira el Fer. Només mira el Ser.
Déu es Pare perqué estima com un pare/una mare estima el seu fill o filla: abans que hagi tingut temps de fer alguna cosa que mereixi l'amor del pare o la mare; abans de tenir el temps suficient per a guanyar-se aquest amor. L'amor del pare i la mare precedeixen la consciéncia del fill o la filla. Mes encara, fan possible que el fill o la filla esdevingui conscient gracies al miracle del seu amor antecedent.
La persona humana, sabent-se acceptada radicalment, estimada gratuítament, valorada positivament, s'obre al futur, s'allibera de la por, actúa buscant espais d'amor. Ha vençut l'angoixa amb la confianca. Posa el seu destí en mans de Déu, que es Amor, i descansa seré. Es veu a si meteix com el fill que es guarda el futur amb esperança. I descobreix els altres sota una nova llum: s'atreveix a anomenar-los germans.
Heus ací el secret d'on neix l'estil de vida cristiana: consciéncia d'estar a les mans del Pare. I d'estar-hi tan radicalment com per a poder-nos oblidar de nosaltres mateixos. Ell mira per la nostra felicitat! Fins al punt que podem estar disposats a dedicar ais altres les postres energies vitáis que la por ens obligava a malgastar en la direcció del no-res. Des de ¡'experiencia del do, fer-nos do per als altres.
Es molt probable que el Déu-Amor inventes la Mare de Jesús per donar resposta a la nostra necessitat de transcendir la quotidianitat sense sortir-ne.
La historia de María de Natzaret es una historia també en minúscula, malgrat les deformacions que una falsa devoció ha provocat en la percepció dels cristians, sabem que fou una dona simple i senzilla. Que va irobar la manera d'escriure un dels poemes mes bells de l'experiéncia humana sense saber llegir ni escriure.
La historia de María de Natzaret constitueix un moment privilegiat en el procés alliberador que, pacientment, va portant a terme el Déu-Amor. Tots en hi podem sentir identificats. El seu camí pot ésser molt be el nostre.


Pastoral Marista

Carácter Escatológic de la Moral Cristiana

Elscristians, i no solament ells, han de viure la seva vocació conscients que no viuran en aquest món sempre mes. La realilat inexorable de la mort segella la nostra existencia terrenal amb la marca d'alló que es provisional i está de pas. La nostra cíutadania venadera ens espera a la gloria del món venidor (Cf. Fl 3, 20).
No podem prescindir del fet que la nostra vida es limitada i no torna enrere; ni podem oblidar que a la fi tots i cadascú serem jutjats per Crist conforme a les nostres obres (Cf. 2C 5, 10). Aquell día, acabat el temps de la peregrinacio, temps favorable de salvació i de gracia i, alhora, temps de prova, apareixerá a la llum de Crist, sense ambigüitats ni ficcions, alló que cadascú és. Les accions, bones o dolentes, de cada u, confrontades amb Jesucrist mateix, norma i criteri del viure huma, es manifestaran en el seu sentit i valor vertaders.
"Un judíci de gracia espera els qui es van refiar del Senyor i van viure del seu amor... Pero per als qui refusaren el Senyor fins a la fi, el judíci será de cóndemnació" (Cf. Jn 5, 29); (Cat III, pág. 204). Ara be, només a Crist pertoca de jutjar qui, per la seva obstinada impietat, el va rebutjar definitivament. Mentre fem vía cap a la meta final, ningú no pot desconfiar de la misericordia i paciencia infinites de Déu que odia el pecat i no deixa d'estimar i oferir e! seu favor al pecador.
Les promeses escatológiques de Déu i les realitats de l'home i del món ens criden a viure seriosament la vida, a prendre de cara a l'esdevenidor decisions responsables i a redimir amb bones obres el temps que encara ens es donat (Cf. Ef 5, 16). Perqué "alló que ara resti sense fer, restará sense fer; alló que ara manqui al nostre amor, hi mancarà per sempre. La realitat de la mort exigeix que ens decidim en cada moment. Ala llum de la mort el creient descobreix el sentit de la vida" (Cat III. pág. 205).
Cal reconcixcr, pero, que darrerament s'ha afeblit la consciéncia cristiana de les realitats últimes; fins i tot la predicació i la catequesi no han dirigit tota l'atenció que calia en aqüestes realitats. Aquest afebleimentt buida la conducta cristiana i la priva de les seves motivacions mes radicáls. El do suprem de sí mateix a l'home de part de Déu, ple i definitiu, en la vida eterna, dona el seu valor just a la vida present, jerarquitza tots els bens de la terra i impedeix que cap d'aquests bens passi a ocupar el lloc de Deu, com a realitat última i bé Suprem.

Pastoral Marista

L'activitat humana perfeccionada en el Misteri Pascual

El Verb de Déu, pel qual ha estat fet l'univers, Ell mateix encarnat i habitant en la terra dels homes, (Jn 1,3 i 14) home perfecte entra en la historia del món, assumint-la i recapítulant-la en Si mateix.(Ef 1,10) Ell ens revela «que Déu es caritat» (Jn 4, 8) i alhora ens ensenya que la llei básica de la perfecció humana i, per tant, de la transformació del món es el manament nou de l'estimació. Confirma, doncs, als qui creuen en la caritat divina, que el camí de l'estimació s'obre a tots els homes i que l'esforc de restaurar la fraternitatí humana no es inútil. Alhora adverteix que aquesta caritat no s'ha de cercar nornés en les coses grans, ans principalment en les situacions ordináries de la vida. Sofrint mort per tots nosaltres pecadors,(Jn 3, 14-16 i Rm 5, 8-10) ens ensenya amb el seu exemple que també cal portar aquella creu que la carn i el món carreguen a les espatlles dels qui segueixen la pau i la justicia. Constitui't Senyor per la seva resurrecció, Crist, al qual ha estat donada tota puixança en el cel i en la térra,1 (Ac 2, 36 i Mt 28, 18) ja actúa en els cors dels homes per la força del Seu Esperit, no sols desvetllant el desig del segle futur, ans també, pel mateix fet, animant, purificant i enfortint aquells desigs generosos, pel camí dels quals la familia humana s'esforça a fer encara més humana la seva propia vida i a sotmetre tota la térra a la dita finalitat Pero els dons de l'Esperit son diversos: mentre crida algunes persones a donar testimoniatge manifest a favor del desig de la patria celestial i a conservar-lo viu en la familia humana, en crida d'altres a dedicar-se ai servei terrenal dels homes, amb aquesta llur dedicado preparant la materia del Regne del Cel i els allibera tots a fi que, dominat l'amor propi i assumides en la vida humana totes les forçes de la térra, s'acostin al futur en qué la mateixa humanitat esdevindrá sacriñci acceptable a Déu.(Rm 15,16)
El Senyor deixà als seus paga i senyal d'aquesta esperanca i viátic del camí en aquell sagrament de la fe, en el qual els elements de la natura, cultivats pels homes, es converteixen en el Cos i Sang gloriosos, sagrament que es sopar de comunió fraterna i tast del convit celestial.


Pastoral Marista