Dol.

Vàrem tancar el seus ulls blaus,
Que no ens miraran mai més,
I vàrem sentir la pau
Dels qui han retrobat el cel.


Ens queden els seus vestits,
Plens de flors,
De l’alegria de viure,
De sensualitat.

I la vella pinta, de plata,
Amb que s’allisaba els cabells,
Davant del mirall de l’avia,
Al fons de la sala-alcova.


Poques coses ens queden;
Molts són els records,
Punyents, en el cor clavats,
Com ferides cuites a foc lent.


Vàrem tancar els seus ulls blaus
I vàrem acaronar-la,
Com a un infant en el bressol,
Aquella tarda, amb l’ànima tota.



Montse Torrejón
Menorca, agost 2004