Bon Any Nou!!!

Qui no neix de nou, no pot veure el Regne de Déu

Rellegeixo el títol unes quantes vegades. Miro d’interioritzar el seu suposat contingut.

Hi ha una paraula que m’interroga profundament i em fa parar-hi atenció..., és la paraula ”nous”.

Això em porta a la trobada de Jesús amb Nicodem, que és narrada per Joan (3,3):”Et ben asseguro que qui no neix de nou, no pot veure el regne de Déu”.

Al començament, sembla clar, que som davant d’una crida que ens convida a revisar el passat i a activar la creativitat de cara al futur. Som davant d’un missatge que ens demana tenir confiança en Déu, i potser, caldrà assumir el risc d’ésser incompresos.

Avui el testimoniatge, la missió ha de tenir bàsicament un caràcter individual, personal i no universal.

Aquesta invitació, m’ofereix un missatge clar: “La meva vida com Marista té sentit si és viscuda en clau missionera”.

G. Cecilio Díez

El Nadal dels Maristes blaus a Alep (Síria)

La Navidad de los maristas de Alepo

¡El niño que se nos ha dado!

Niños con esperanza, que consuelan a los adultos

H. Georges Sabe, 19 de diciembre de 2013 a las 12:10

(H. Georges Sabe, maristas de Alepo).- Hoy, 11 de diciembre de 2013, es un día muy especial... ¡Alepo ha quedado cubierta por una capa blanca! Los colegios están cerrados, mucha gente se ha quedado en casa, algunos niños y jóvenes aprovechan para jugar y divertirse, olvidando por un día una realidad cada vez más oscura eCon motivo de la Navidad el niño sirio nos interpela...
«Necesito... Necesito zapatos... Necesito un jersey... Necesito una manta... Necesito un bote de leche... Necesito calentarme... Necesito alimentar-me...».
Escuchamos todos esos gritos de boca de los niños que vienen a nuestra casa cada día.

Niños de familias desplazadas...

o familias pobres... Niños de cualquier edad, niños que nos visitan con sus padres... Niños que han dejado de ir a la escuela... que ya no tienen acceso a la escolarización...
Sus colegios han sido destruidos u ocupados... 
Niños que no saben siquiera leer o escribir...
Niños abandonados, niños que venden pan en las aceras...
Niños que gritan de alegría y asombro cuando, volviendo a sus hogares, descubren que se harestablecido la electricidad: «¡Por fin podemos ver los dibujos animados...!».

Niños que nos traen las preocupaciones de los adultos: «Sabes, mama no me ha podido lavar la cara porque no había agua en casa...».

Niños que viven ya en la nostalgia del pasado... Fadi le dice a su padre, que le está explicando el tiempo pasado... «Papá, el tiempo pasado es como nuestra casa, a la que no volveremos nunca...».

Niños que están inquietos... que se preguntan si verán de nuevo a las personas o los lugares que aprecian... Niños que no quieren apartarse de sus padres... y padres que no quieren que sus hijos se alejen... Qué angustia cuando los niños tienen que ir a la escuela cada mañana: ¡y si algo pasa, y si algo les impide volver a casa...!

Niños que consuelan a los adultos diciéndoles: «No te preocupes por ese ruido que oyes... es una bala... una bomba... una explosión o un misil...». Niños que quieren expresarnos su alegría por estar vivos, a pesar del sufrimiento de los adultos...

Nos piden un espacio de paz, de felicidad... de ternura... o, simplemente, un espacio de juego... Niños que oyen a sus padres repetir: «¡Qué Dios os proteja...!».
No podemos dejar de pensar en cada uno de ellos en este día en que la nieve cubre todo Medio Oriente...

Nos invitan a mover nuestra vida, a desplazarnos, a salir de nosotros mismos, a ir a sus fronteras... La urgencia no admitía esperas. Había que arriesgar, decir algo distinto de lo de tener piedad, actuar... inventar, crear y hacer nacer...
Para ellos han nacido los proyectos, se han comprometido los voluntarios, se han lanzado los programas...

Nosotros, los Maristas Azules, hemos soñado para ellos otro mundo distinto de aquel en el que están...
Con vosotros, y gracias a vuestra solidaridad, apoyo y ánimo, el sueño se ha hecho realidad...

Y esta realidad ha crecido con el nuevo proyecto M.I.T.: Marist Institute for Training... Un centro de formación para personas de entre 20 y 45 años, que les permitirá adquirir competencias y añadir a sus currículos cursos importantes de diferentes sectores. En 6 semanas hemos organizado ya 3 sesiones, cada una de 12 horas, y 3 conferencias de 2 horas sobre temas relacionados con la calidad, la comunicación, la gestión del tiempo y muchos otros temas interesantes. Limitamos el número de participantes a 18 personas por sesión, mientras que las conferencias son abiertas para todo el que quiera participar... Ha sido un gran éxito...

Los niños de «Apprendre à grandir» (Aprender a crecer) continúan sus programas educativos... Hay que destacar el interés mostrado por los padres en la calidad educativa que ofrecen los dos proyectos, el de la mañana para los desplazados, y el de la tarde para los niños de las familias de «L'Oreille de Dieu» (La oreja de Dios). Viendo el mal estado de los zapatos de los niños de familias desplazadas, hemos ofrecido a cada niño un par de zapatos nuevos...

Los jóvenes de « Skill School » (Escuela de habilidades) continúan preparando activamente un proyecto de Navidad... Los animadores se esfuerzan porque el proyecto sea un éxito...

Las mujeres de « Tawassol » aprovechan todo lo que sus monitores les enseñan, sea en inglés, en informática o en trabajos manuales...
Los miembros de las familias del «Panier de la Montagne» (Cesta de la montaña) como las de «L'oreille de Dieu» (La oreja de Dios) de Midane, han recibido cada una, además de la cesta de alimentos mensual, nuevos vestidos y zapatos...

También hemos relanzado nuestro antiguo proyecto de alojamiento y comenzado a ayudar a familias desplazadas que tienen necesidad de alquilar una casa... De momento se han beneficiado una decena de familias... Se añaden a la lista de las 30 familias que se alojaban en nuestra casa y a las que ayudamos a alquilar otra casa...

Con los dibujos de Fadi, Roula, Marwa y Youssef, y en su nombre y en el de tantos niños de nuestra querida Siria,
Os deseamos una Navidad de paz y esperanza...
En nombre de los Maristas de Alepo

QUAN DÉU ES FA PETIT

Un any més, arriben les festes de Nadal. Les campanyes de l'eix comercial de Creu Coberta, les de les grans superfícies, els llums amb formes de regals o de flocs de neu ens ho recorden; la televisió s'inunda d'anuncis de joguines i de perfums, de llagostins que parlen amb accent argentí, de bombolletes de cava i nens que mengen torró amb un somriure. Aviat començaran els dinars i sopars amb familiars amb qui no tornarem a parlar durant mesos, els passeigs per les fires que es munten als carrers de la ciutat buscant comprar tot allò que no necessitem.

L'època ideal, en resum, per a mostrar quin és el nostre poder adquisitiu. L'època de gastar, de consumir amb l'excusa de la trobada familiar.

Enmig, però, de tot aquest batibull, seguim trobant les mateixes pobreses de sempre. Potser hi ha qui les veu més en aquest període, i fem un esforç per a ser més “solidaris”; parlem d’esperit nadalenc” i donem una miqueta d'allò que ens sobra per a tranquil·litzar i adormir la nostra consciència durant la resta de l'any, ja que aquesta que no pot restar impassible davant de les misèries que assolen les vides de tants cada dia.

És per això, que, avui, us convidem a fer un petit alto i una petita reflexió.

Què celebrem per Nadal? Fàcil, direu: el naixement de Jesús. La pregunta, però, és més complicada: de naixements n'hi ha molts cada dia, i és clar que les persones properes al nounat ho celebren. Però alguna cosa ha de tenir d'especial el nen que jeu en la menjadora per a què ens en recordem encara avui.

Mirem-nos l'escena amb uns altres ulls.

Per començar, els cristians creiem que aquest nen petit que ha nascut en un indret tan miserable com una establia, que és fill d'una noia jove del poble, que s'escalfa entre els animals que allà hi ha i que només crida l'atenció d'uns pobres pastors, és, ni més ni menys, que el nostre Déu. Aquesta criatura fràgil, feble, totalment dependent de la mare, és el que les Escriptures anomenen “ el Totpoderós”, “el Senyor”, “el Creador”; la veritat és que, pensant en l'escena de la Nativitat, massa no impressiona.

I és que Jesús, amb especial força en el moment del naixement, és l'encarnació de Déu, la humanització de Déu: un home com tants, que neix, i que viurà i tindrà amics amb els que xerrarà i riurà, que passarà moments bons i dolents, que tindrà dubtes, que patirà, que estimarà i es preocuparà pels qui l'envolten, que estarà subjecte a totes les passions i totes les misèries que ens depara la vida a les persones. En el naixement veiem un Jesús profundament humà, i això ens fa sentir, en certa manera, si hi pensem, més a prop de Déu.

Perquè Jesús no és només això, és molt més: és la revelació de Déu.

Com conèixer Déu? És una realitat que se'ns fa inabastable. Com copsar, com contactar amb un ens que és infinit, etern, perfecte, omnipresent, omnipotent, omnibenevolent, des de la nostra realitat finita, efímera, imperfecta? Jesús, al ser Déu fet home, és el punt d'unió entre aquest transcendent que ens empetiteix i que escapa als límits de la nostra comprensió, i la realitat humana: a través d'Ell podem conèixer a Déu, a través del que ens va ensenyar, amb el model de vida que ens va proposar. El naixement de Jesús obre aquest vincle, ens dóna la seva referència per a encarar-nos cap a aquesta recerca de Déu.

Fixem-nos doncs en què ens revela de Déu aquest naixement, tot tornant a l'escena. És una escena de pobresa, de simplicitat, de senzillesa: el més humà que hi ha, sense afegits, sense additius, sense res que no sigui l'imprescindible; i, és clar, amb un gran component d'amor. És un aparador del més profund que hi ha en les persones. Aquí és on neix Jesús, on se'ns revela Déu als homes i les dones, on es fa un de nosaltres.

Mirant aquest nounat menut i fràgil, podem tenir una idea d'on començar a buscar a Déu: en els petits. Si Jesús, que és el més gran de tots, és tan petit, bé caldrà començar per aquí; després Ell en la seva predicació ho dirà, i posarà èmfasi en aquesta idea.

Jesús, en el seu naixement per primera vegada, dóna la volta als conceptes de petitesa i grandesa: els més grans seran els més petits, els primers seran els qui serveixin, hem de ser com nens. El Déu que ens revela, doncs, és un Déu profundament humà que es troba en el més intern de cadascú, en la nostra feblesa i en el nostre amor, en els trets que veiem en l'escena del naixement. Ens mostra un Déu que mira amb ulls de mare, que trobem en els moments autèntics i genuïns del dia a dia, i que ens anima a seguir buscant-lo en el servei dels altres i l’acollida del Regne avui i aquí.

D'això no se'n sol parlar quan es parla de Nadal, però són reflexions que el naixement de Jesús ens proposa, malgrat que de vegades quedin ofegades entre la manca de temps, els llums artificials, els pare Noels i els arbres de Nadal.

I tu, de què parles quan parles de Nadal?

José MªCastillo

Per pregar... Nadal 2013 (Pere Casaldàliga)

Encara “no hi ha lloc per a ells”
ni a Betlem ni a Lampedusa.

Nadal és un sarcasme?
“Si el teu Regne no és d'aquest món”,
qué véns a fer aquí
subversiu, esgarriacries?

Per ser el Déu-amb-nosaltres
has de ser-ho en la impotència,
amb els pobres de la Terra,
així, petit, així,
nu de tota glòria,
sense altre poder que el fracàs,
sense altre lloc que la mort,
però sabent que el Regne
és el somni del teu Pare,
i també és el nostre somni.

Encara hi ha Nadal,
en la Pau de l'Esperança,
en la vida compartida,
en la lluita solidària,
¡Regne endins, Regne endins!

Nadal 2013 /Any nou 2014
Pere Casaldàliga