...SOMIA...

Tanques els ulls, penses, imagines...
Rumies sobre la teva vida i et preguntes, que estic fent amb ella? Valoro realment el que tinc? Em valoren tant com em mereixo? Val la pena?
Suspires, obres els ulls, retornes del teu món i et tornes a preguntar: tinc resposta a aquestes qüestions?
Surts de l'habitació, avui plou, els dies com aquest t'agraden, aquest aire malenconiós de les gotes de pluja, la brisa humida...No agafes paraigües, no , avui no; avui et vols mullar i sentir com l'aigua, la vida rellisca sobre teu. Camines sol pels carrers i intentes buscar resposta a les preguntes que t'havies fet minuts enrere...Però al girar les cantonades tampoc les trobes. Tornes a casa, estàs mullat, però no t'importa, el teu passeig ha estat tan tranquil, tan reconfortant... Les mateixes preguntes tornen al teu cap, però res no ha canviat, cap resposta que et solucioni res.
T'estires al llit, tanques els ulls, escoltes en silenci la pluja caure... lentament i sense adonar-te, et dorms. Tot al teu voltant desapareix, només quedes tu, tu i una foscor impenetrable que t'envolta. El silenci s'apodera del teu cos i com si d'estrelles al cel es tractessin, les teves preguntes , les teves pors, es dibuixen en la foscor. Les mires impacient esperant i desitjant a que una resposta aparegui com per art de màgia; però no, tot segueix fosc, fosc i en silenci.
De cop, un raig penetra en l'habitació. La foscor dona pas a una llum que ho il·lumina tot per segons...La tempesta t'ha despertat. Mires al teu voltant i observes ll'habitació on res no es mou.
Les preguntes et segueixen atormentant però llavors te n'adones de l'important: somiar.
Somia, imagina el teu món perfecte, arrisca't a fer-lo realitat. Viu cada moment com si fos l'últim, només així valoraràs el que tens, arrisca't a donar-ho tot per els altres, potser així et sentiraàs valorat. I somia, somia amb el que vols de la vida i realment li en trobaràs sentit.

Andrea Luna